Al barri de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui tot estava per fer i tot era possible als anys 60 i 70. I era així en el sentit menys metafòric del tòpic, perquè l’arribada massiva d’immigració d’arreu de l’Estat havia donat peu a un urbanisme desaforat que va despreocupar-se de dotar el barri dels serveis bàsics.

Famílies senceres de llocs com Andalusia o Extremadura van arribar atrets per les oportunitats que oferia la indústria d’Igualada. La ciutat, però, va arraconar aquesta mà d’obra en barris perifèrics i, també, a l’altra banda del riu Anoia. Allà va néixer, del no res, el barri de Sant Maure. Com lamentava fa alguns anys el primer alcalde de la democràcia, el desaparegut Ramón Gómez, “només els hi va faltar posar-nos un filat per convertir-nos en un gueto”.

Els primers en arribar van fer-se ells mateixos les cases en les estones que els deixava la feina a les adoberies o les fàbriques tèxtils, a les que anaven travessant el riu Anoia amb una precària fusta que va acabar donant nom a l’actual pont de “La Palanca”.

En pocs anys, Sant Maure ja tenia més de 5.000 habitants, però pràcticament cap servei. Carrers sense asfaltar, una única escola massificada, un deficient subministrament d’aigua, cap consultori mèdic…

La parròquia de Sant Maure -construïda el 1966 també pels propis obrers- va fer de llar d’infants i d’escola quan encara no se n’havia construït cap, i va donar aixopluc als veïns amb especials dificultats.

Manifestacions, ocupacions, talls de carreteres, plantades… Cada mancança va necessitar de la mobilització dels veïns, que responien massivament. Particularment recordades són les marxes per reclamar l’ambulatori o una manifestació, cubells en mà, per exigir subministrament d’aigua. Els veïns es van acabar organitzant en una entitat per tal de coordinar la tan necessària lluita.

La lluita de l’associació de veïns La Convivència ha estat escollida a l’Anoia per al projecte “Lluites compartides” d’Òmnium Cultural, amb el que es vol fer un reconeixement a totes les lluites que han contribuït a construir el nostre país. Es vol fer visible la feina de milers de persones anònimes que han treballat pel bé col·lectiu i han contribuït a construir un barri, un poble, una ciutat, un país i un món millor.

Sota el títol “La gent del barri dempeus”, el proper 24 d’abril  a les 19:30 s’inaugurarà a Mont-Àgora una exposició sobre la lluita veïnal del barri, que fins el 30 d’abril recorrerà altres espais del municipi.

En el marc del projecte s’ha entrevistat a sis persones que van participar a les lluites del barri montbuienc: Maribel Nogué, Antonio Agüallo, Luisa Bravo, Alfredo Vázquez, Alfonsa Santiesteban i Antonio Vera. Els vídeos es poden veure en aquest enllaç.

Però un cop s’aconseguien els objectius, els veïns no podien baixar la guàrdia. Luisa Bravo recorda que l’estat del barri “requeria molta lluita per aconseguir viure amb dignitat” i explica que un cop oberta la llar d’infants -impulsada per la desapareguda Caixa Penedès, les educadores van fer una vaga “perquè tenien un salari molt precari”. Les famílies van recolzar les educadores i van impedir la sortida d’un camió que, al cap de dos dies de vaga, volia treure el mobiliari de la llar per, probablement, tancar-la. Bravo recorda que es van tancar a l’oficina de la caixa “i es va presentar la Guàrdia Civil amb metralletes, una cosa desmesurada, nosaltres erem tot de mares”. Alfredo Vázquez recorda sobre l’episodi que “tots els veïns que tenien cartilla a la Caixa Penedès van acordar treure els diners” i allò va ser definitiu per salvar la llar d’infants, que encara avui continua oberta.

Alguns d’aquests veïns continuarien després la lluita, ja des dels primers ajuntaments democràtics.