En el llibret del disc, parla de la seva relació amb la música com una vivència personal íntima, amb un discurs espiritual en el que ressalta, per sobre de tot, la fenomenologia de la interpretació de la música de Bach. Tot i que aquesta visió de Bach com a un compositor superlatiu consumat pot arribar a ser discutit per altres corrents d’opinió, la veritat és que a Eulàlia Solé li funciona a la perfecció. D’una partitura que d’antuvi es podria considerar com un tractat teòric sobre l’afinació en els instruments de tecla, la transforma en un concert d’una poètica sublim. La interpretació genuïnament personal que en fa, coherent al llarg de tot el repertori del concert, fuig dels histrionismes sonors per defensar una lectura fràgil, sense contrastos altisonants i d’una musicalitat inqüestionable. Una interpretació molt entenedora que s’ha de valorar, sobretot, degut a la complexitat que presenta l’escriptura contrapuntística de l’obra.
És de celebrar que es pugui escoltar a Igualada la intèrpret catalana referent del mestre de Leipzig, tot i la dificultat que suposa programar avui en dia preludis i fugues de Bach. Un acte que casi es pot catalogar d’ “underground” i que, potser, li escau la mar de bé el premi obtingut de la música independent.