El Tió de Nadal és un personatge mitològic català i és una de les tradicions més arrelades a casa nostre per aquestes festes. Aquesta tradició també es pot trobar a Occitània sota el nom Cachafuòc o Soc de Nadal, i a Aragó com Tronca de Nadal o toza, tots ells antics territoris de la Corona Aragonesa.
 
En el dia de la Immaculada Concepció (aquest dissabte 8 de desembre), es comença a donar menjar cada nit al Tió, i es tapa normalment amb una manta perquè no passi fred durant la nit. Se l’alimenta fins la nit de Nadal, i llavors el tió, colpejat amb bastons pels nens, «cagarà» regals.
 
Normalment es posava el tió al foc i se’l feia defecar. Ara ja no es crema el tió, sinó que tan sols se l’obliga a defecar repetidament a força de cops de bastó acompanyats de la cançó «Caga Tió».
 
El Tió mai defeca objectes grans (aquests ja els porten els Reis Mags) sinó petits obsequis, llaminadures, neules i torrons per als més petits. Segons la comarca defeca figues seques i quan deixa de defecar (perquè ja no li queda res) defeca una arengada salada, un all, una ceba, o s’orina a terra.
 
És comú que porti una barretina i una cara somrient en un dels extrems i que se sostingui amb dos o quatre potes.

L’orígen de la tradició

El «tió» no era en principi una altra cosa que el tronc que cremava a la llar: el foc a terra.
 
Un tronc que, en cremar, donava béns tan preciosos com la calor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons. Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el «tió» és un gran tronc que es posa a cremar al foc de terra uns dies abans de Nadal.
 
A partir d’aquesta forma més primitiva, el «tió» evoluciona: El «tió» és un tronc màgic que un dia proper a la vigília de Nadal, el 24 de desembre, arriba a casa trucant a la porta. Qui estigui a casa l’acull i cal cuidar-lo, tapar-lo amb una manta perquè no passi fred i donar-li de menjar fins al dia 24 a la nit, moment en què es «caga el tió». 

Tradicionalment es posa el tió a la cuina o al menjador prop del foc, si es té. Per menjar se li dóna pa sec, garrofes, escurades de taronja o de mandarines, o altres fruites. Actualment, hi ha qui li dóna altres coses més llamineres com xocolata. També cal donar-li aigua per beure. Gràcies a aquestes atencions, el «Tió» podrà «cagar» els regals.
 
D’una manera o altra el «tió» té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat amb el temps: primer eren bàsicament dolços, neules i torrons el que necessitava per a celebrar la festa; avui hi ha una tendència a utilitzar el «tió» per donar regals més petits dels que porten els Reis Mags. 

El «tió» es fa cagar, segons el costum de cada casa, la nit de Nadal -tradicionalment després de la Missa del Gall- o el mateix dia de Nadal. I per allò que els petits van a visitar altres cases de la família, n’hi ha que continuen treballant el dia de Sant Esteve.
 
A diferència d’altres costums i personatges, procedents de cultures d’altres països, dels quals només coneixem la forma més superficial -arbre de Nadal, Pare Noel, etc…-, el «tió» ha conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el «tió» és una cerimònia domèstica o de petita comunitat (escola, família, colla d’amics) que consisteix en el cant d’una o més cançons característiques per acabar finalment colpejant el tronc amb força.