Sota una aparença de persona fràgil, s’hi amagava una dona forta, d’una fortalesa sorprenent. La vida no li va posar les coses fàcils. 87 anys, ara, i no ho semblava. Persona activa, sempre tenia paraules animoses i el somriure al rostre. Transmetia bondat perque era bondadosa. I era també incansable. La seva vida va ser, en bona part o potser tota, una vida esmerçada al servei dels altres, a les causes que considerava justes, a les entitat solidàries. Hi era sempre i no calia demanar-li generositat perquè la regalava, contenta.
Es feia estimar la Ma.Dolors Mateu, la Dolors Mateu, com molta gent li deia.
Ha mort aquest juliol calurós i estrany. Una mort dolça, a casa, potser de matinada, ens expliquen. I l’esglèsia, avui, s’ha omplert de silencis i records a primera hora de la tarda. I també de la música que li agradava. Cel net i blau, i un aire suau al sortir a la placeta de devant del temple, on, aquesta vegada, per les circunstàncies, no hi havia abraçades. Només llàgrimes i paraules de condol amb la mascareta posada.
La Ma. Dolors Mateu, la Dolors, deixa una petjada de bonesa i de testimoniatge cristià exemplar. Igualadina coneguda. Igualadina estimada. Igualadina discreta. Era una branca més d’una gran família de socarrel i amb història a la ciutat d’Igualada. Ella també ha deixat un fulla de serveis plena i admirable. Persona de fe i d’acció a la vegada.
Tenia el dó de la serenor i de fer gent amiga amb el seu tracte. Des de sempre, aquella manera de fer afable, alegre, que es preocupava per saber dels demés i s’oferia pel que fós necessari, va fer que fós persona coneguda i estimada en molts àmbits.
A la Dolors Mateu li agradava ajudar. Ajudar. Ajudar sempre. S’interesava per tot i era fidelíssima en l’amistat. Rés d’estrany que l’esglèsia gran -a la que hi va dedicar també tantes hores- fós plena, tenint en compte les circunstàncies de seguretat obligades i amb gent seguint la cerimònia del comiat des de fora. La gent escoltava en silenci al mossén i es va afegir al parenostre a la seva memòria de manera unánime.
Deixa un bon record i una manera de fer senzilla però efectiva, allunyada de qualsevol focus. La ciutat, sortosament, és sensible a les persones com la Dolors.
Potser un dels moments més delicats i tendres i que a ella li hauria agradat, va ser al tanatori, el mateix matí, quan un noi amic, limitat, al que ella estimava especialment, va demanar de veure-la per última vegada. En sortir, compungit, algú de la família va dir-li, amb dolcesa, tot abraçant-lo: ara ja no podras veure més a la Dolors… I el noi, trist però seré, amb la mirada clara, va respondre: ara, la porto al cor…
Al cor, com tanta gent que era a la tarda a l’esglèsia per dir.li a la Dolors adéu al seu adéu inesperat.
Carles Ma. Balsells Castelltort
