La Diputació de Barcelona ha finalitzat el projecte arqueològic del castell de Vilallonga, les restes del qual es troben situades en un turonet prop del nucli urbà de Sant Martí Sesgueioles. El projecte arqueològic, que ha estat dirigit pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) i ha estat lliurat a l’Ajuntament, té com a objectiu identificar el castell, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), i conèixer la seva evolució històrica, constructiva i funcional, fins ara molt desconeguda. La investigació realitzada s’ha fet a partir de l’estudi de la documentació escrita, fotogràfica i planimètrica que es troba en diferents biblioteques i arxius del país.
La zona on es troben les restes de l’antic castell estan situades en un turonet a llevant del nucli urbà de Sant Martí Sesgueioles i a tocar de la capella de Sant Valentí de Vilallonga, i fins fa poc temps només s’hi identificaven alineacions de murs, acumulacions de pedres i altres estructures difícils d’interpretar, que podien pertànyer a un poble abandonat. Els anys 1994 i 1995, amb motiu de la construcció de la conducció d’aigua a Sant Valentí, es van localitzar algunes parets, gran quantitat de ceràmiques grises medievals i abundants restes òssies humanes.
El projecte arqueològic s’ha fet a partir de treballs de delineació i aixecament de plànols de l’estat actual del conjunt i l’obertura d’alguns sondejos arqueològics en el recinte, que han proporcionat les primeres evidències físiques d’aquella torre esmentada el 1022 i se n’ha pogut confirmar la ubicació que històricament se li havia donat, al punt més alt del turonet.
D’acord amb aquest estudi, es tractava d’un edifici de 8,5 metres de diàmetre exterior i entorn als 4,7 metres a l’interior, que hauria arribat a una alçada de 20 metres. A mitjan segle XIX mantenia prou alçada com per ser reconegut pel rector de Sant Martí, mossèn Francesc Mirambell, que el 1851 la va descriure en les seves Memorias históricas antiguas y contemporaneas de St Martí Sesgayolas. Als peus de la torre, al costat de llevant, s’han identificat, parcialment, un conjunt d’estances quadrangulars i rectangulars que tenien clarament continuïtat cap a la banda de l’actual camí que les talla, i segurament també cap a la banda sud, almenys fins al límit del turó. No ha estat possible, en canvi, establir-ne la cronologia a causa de la manca de materials arqueològics recuperats durant els treballs.
La primera notícia documental de la torre de Vilallonga data de l’any 1022, quan Seguí, senyor del castell de Castellar, la va llegar al seu fill Company. D’ençà el 1392, la família Calders va esdevenir senyora del castell i de la vila de Sant Martí Sesgueioles, i en mantingueren la propietat fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals, al segle XIX. El castell va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el 22 d’abril de 1949, en virtut del decret de protecció de castells espanyols.
