El 22 de març és el Dia Mundial de l’Aigua. Entorn d’aquest bé bàsic per a les persones hi ha creences populars de tota mena, algunes de certes i altres de falses. Hi ha aigües perjudicials o amb propietats guaridores per a la salut? L’aigua envasada és millor que la de l’aixeta? Alguns materials poden ser contraproduents per a conservar-la? Els experts de la UOC Alicia Aguilar, Carme Carrion i Hug March aclareixen tots aquests dubtes i expliquen els tipus d’aigua que hi ha, quins materials són recomanables per a la conservar-la i quines actituds humanes són nocives per a la seva qualitat.
«A l’aigua no se li poden atribuir propietats guaridores», apunta Aguilar, biòloga i professora dels Estudis de Salut de la UOC. D’aigua n’hi ha de molts tipus (d’aixeta, embotellada, de baixa mineralització, etc.) i cadascuna té les seves característiques que poden contribuir o no a algunes funcions orgàniques. Les aigües d’elevada mineralització – com són les càlciques o hípersòdiques – poden ser, per exemple, desaconsellables en casos de problemes renals, càlculs, hipertensió o per als nadons, i les fluorades, en canvi, poden ser recomanables per a la protecció dental.
La duresa de l’aigua acostuma a ser un altre aspecte controvertit. La bioquímica Carme Carrion, professora dels Estudis de Salut de la UOC, explica que la duresa és condicionada per la quantitat d’ions en dissolució, «sobretot de calci i magnesi». Des del punt de vista del consum humà, diferents informes publicats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no han trobat proves científiques que sigui perjudicial per a la salut. Carrion només puntualitza que les aigües dures són menys recomanables per a les persones amb alteracions cutànies i que en alguns casos «poden provocar èczemes». El nivell de duresa o mineralització, a més, pot influir en el gust de l’aigua.
Existeix també el mite popular que l’aigua de l’aixeta no és bona per a la salut. I el fet és que, com assenyala Aguilar, aquesta aigua passa per uns controls analítics exhaustius de les seves característiques físiques, químiques i microbiològiques que en garanteixen la qualitat i la seguretat per al consum humà: «que l’aigua sigui de l’aixeta no vol dir que sigui més dolenta que l’envasada». L’aigua envasada, de fet, «no és estèril, no garanteix zero microorganismes d’origen». El que assegura, també per mitjà d’uns controls molt estrictes, és que «no hi hagi patògens».
Els envasos, i els seus materials, per a conservar l’aigua
En les etiquetes dels envasos s’ha d’informar de la procedència de l’aigua i del tipus (mineral natural, preparada, etc.) el nom de l’empresa, la data de consum preferent, recomanacions de conservació, entre altres indicacions. Una classe d’aigua, a més, no es pot atribuir una qualitat pròpia que és característica de l’aigua en general, com ara «aigua lleugera» (quan tota ho és).
L’aigua envasada en ampolles tant de plàstic com de vidre és lliure de contaminants. Aguilar, de totes maneres, recomana el vidre, perquè és un material fàcil de netejar, que es pot desinfectar, rentar a elevades temperatures i, per tant, reutilitzar. És un material més sostenible per al medi ambient.
Les ampolles d’alumini que fan servir els excursionistes per a transportar l’aigua són una bona opció, perquè aquest material és lleuger, no deixa passar la llum i és força resistent als cops. Hi ha experts que, de totes maneres, recomanen comprovar que el bidó tingui recobriment interior perquè l’alumini no estigui en contacte directament amb l’aigua i s’evitin possibles migracions de substàncies que puguin ser un risc per a la salut.
La qualitat de l’aigua depèn de tothom
«Algunes accions humanes quotidianes poden afectar la qualitat de l’aigua i incrementar els costos de depuració de l’aigua residual», alerta Hug March, expert de la UOC en gestió urbana de l’aigua. La primera pràctica nociva, comenta aquest investigador, és l’eliminació de l’oli de cuina (o altres greixos) que hem fet servir per a fregir per l’aigüera: «petites quantitats d’oli poden afectar la qualitat de grans quantitats d’aigua i de retruc encarir el procés de tractament a les plantes de depuració». En aquest sentit, March explica que l’oli s’hauria de portar en recipients a la deixalleria.
La segona pràctica nociva, assenyala l’expert, és l’eliminació de medicaments que ja no es fan servir per mitjà del lavabo. «Els medicaments caducats s’haurien de portar als punts de recollida habilitats a les farmàcies», puntualitza.
