Què en sabem del cinema eslovè? La història del cinema eslovè comença molt abans de la independència d’aquest jove país en el 1991. Va néixer en el 1905 i al llarg de força dècades va ocultar-se sota l’etiqueta de cinema ioguslau. La cinematografia eslovena no coneix quasi bé llargmetratges fins els primers anys després de la 2ª Guerra Mundial, quan es va conformar la producció i distribució cinematogràfica nacional sota la protecció de l’estat. Així fins l’any 1995 es van produir fins 130 llargmetratges. Fou en el 1994, tres anys després de la independència del país, que es va fundar el Fons de Cinema de la República d’Eslovènia que garanteix la programació, la planificació i la producció cinematogràfica, d’una manera  sistemàtica, i la seva presència en el mapa del cinema  europeu i mundial . Amb una producció més aviat escassa, De fosa en fosa, està feta amb una planificació, una posada en escena, una direcció artística, una fotografia rellevant, per bé que tot té un tractament  d’allò més senzill, i tot plegat, conforma una pel·lícula interessant i arriscada, difícil de classificar, ja que allò que s’inicia com una comèdia costumista, una mica negra, acaba per viaranys melodramàtics. Un film que ens parla sobre la mort des de diverses òptiques, sobre el cel i l’infern, tots dos en un mateix lloc: la vida.

Jan Cvitkovic, cineasta nascut a Eslovènia, comparteix amb d’altres autors aquest esperit balcànic que transita des de l’humor a l’horror, tot descrivint les tensions que bateguen en aquests indrets d’aquesta part d’Europa. A De fosa en fosa –la seva segona pel·lícula- el protagonista, Pero, amb trenta anys damunt (i que viu amb el seu pare i les seves dues germanes, una d’ella sordmuda i l’altra amb una criatura), és sensible i intel·ligent. Es guanya la vida amb un treball força peculiar: escriure i pronunciar els discursos de comiat en els funerals del poble on viu. Sense voler, inconscientment o no, aquests textos esdevenen un comentari sobre la seva pròpia vida i la dels altres, de personatges una mica desconcertats que cerquen respostes i que no sempre les troben. I és així, com a partir d’aquests discursos fúnebres, l’espectador presencia tota una reflexió sobre tot allò que acompanya la vida i la mort. El film, d’estètica realista, i amb esquitxos paròdics, acaba oferint, i combinant, moments de riures i de plors, amb una mescla sensata entre l’absurd i el seny. La banda sonora hi juga un paper essencial, amb temes “disco” de començaments dels 80 com el “I will survive” de Gloria Gaynor, interpretat per l’orquestra del poble a base de trombons i tambors.

De fosa en fosa o una reflexió eslovena sobre la ironia de la vida.