La gestió de l’aigua ha d’estar totalment allunyada del mecanisme mercantil? Cal que la gestió de l’aigua sigui municipalitzada? Aquesta és una pregunta que cada vegada enceta més debats a nivell nacional, però també a nivell europeu i mundial. Així ho feia palès la darrera trobada de Ciutats per l’Aigua Pública, on hi havia representants de ciutats com Barcelona, Madrid i París. No obstant, la municipalització del servei de l’aigua, definida com la transferència dels serveis de l’aigua gestionada per empreses privades a les autoritats públiques, és una tendència que cada vegada creix més també a nivell mundial: ciutats com Hamilton (Canadà), Buenos Aires (Argentina), Dar es Salaam (Tanzania) i la ja esmentada París (França) compten des de fa anys amb un servei de gestió pública. El mite de no poder “desprivatitzar” ha començat a esmicolar-se: el sector públic demostra que pot superar en eficàcia al sector privat.
La tendència catalana, però, es mostra com una de les regions mundials amb una gestió privada de l’aigua molt elevada. La privatització d’aquest servei suposa que el 82,8% de la població catalana estigui abastida per algun tipus de gestió privada, ja sigui amb concessió a un operador privat o a través d’una empresa mixta. Per altra banda, trobem una presència pràcticament en règim de monopoli per part de l’empresa d’AGBAR que, sota diferents noms i marques comercials, abasteix al 74,3% de la població de Catalunya. Igualada i altres municipis de l’Anoia entren en aquest “monopoli” ja que gestionen el servei a través d’empreses mixtes com Aigua de Rigat S.A., participada amb l’Ajuntament d’Igualada però que el 68% de l’empresa forma part del grup AGBAR.
La prestació dels serveis no ha estat sempre una competència dels municipis: durant el segle XIX, quan encara s’estava forjant l’administració pública, els serveis que prestava una ciutat estaven a càrrec d’empreses particulars. Aquest fet duraria fins al 1924, data en la que es començà a atribuir importants competències als ajuntaments a partir de la promulgació de l’Estatut Municipal de 1924: urbanització, sanejament, obres, etc., passaven a ser competència dels municipis. Entre aquestes competències també trobem la municipalització dels serveis amb caràcter de monopoli, com és el cas de l’aigua. Dintre de la lògica estatal, els serveis havien de passar poc a poc de la titularitat privada a la pública, però aquesta tendència va frenar-se a partir la dècada dels 80, sobretot després de la caiguda del mur de Berlín, quan els plantejaments neoliberals començaren a imposar-se: de cop s’incentivava la iniciativa privada i de mercat per resoldre les qüestions públiques.
Avui en dia aquesta tendència privatitzadora no s’ha aturat, però es troba amb la desconfiança de la ciutadania, tant del que hi ha darrere d’aquestes grans empreses contractades (com AGBAR), com del servei que es rep, així com dels interessos particulars dels representants polítics: si la gestió privada va convèncer de la seva eficàcia, els seus representants polítics no varen fer pedagogia fiscalitzant els serveis cedits a empreses privades, fet que fa que avui dia es tingui la sensació que les grans empreses no presten el servei que els consumidors estan pagant realment. Però és convenient solucionar aquesta desconfiança municipalitzant el servei? Existeixen tres arguments principals per desacreditar la municipalització d’un servei: l’argument jurídic, el laboral i l’econòmic.
L’argument jurídic es fonamenta en la impossibilitat de finalitzar un contracte de prestació de servies sense que hi hagi una penalització econòmica per a l’ajuntament, és a dir, les indemnitzacions que s’haurien d’abonar a l’empresa contractada. Sovint, les xifres que es donen per trencar els contractes són elevades, i per això el municipis sovint recuperen els serveis un cop s’ha exhaurit el contracte pactat amb l’empresa, però existeixen casos com el d’Igualada en el qual no hi ha contracte i, per tant, no s’ha d’indemnitzar a l’empresa si es liquida aquest “contracte fantasma”, sinó només amortitzar les obres fetes.
El segon argument tracta sobre els aspectes laborals. D’entrada hi ha un desconcert sobre què pot succeir amb els empleats contractats per una empresa privada que gestiona un servei públic en cas de municipalitzar-se aquest servei. Segons l’article 44 de l’Estatut dels treballadors, però, el canvi de titularitat d’una empresa no extingeix por si mateixa la relació laboral i, per tant, el nou empresari (l’ajuntament en cas de municipalitzar) ha de mantenir els drets, les obligacions i la Seguretat Social de l’anterior, de la mateixa manera que l’article 120 de la Llei de Contractes del Sector Públic obliga a l’antic contractat a facilitar la informació sobre les condicions dels treballadors que els afecti aquest traspàs de titularitat. Cal veure els convenis de cada sector per assegurar la lletra petita, però en principi la successió es realitza amb plens drets dels treballadors, exceptuant els directius, gerents o personal no vinculat directament.
Per últim, l’argument econòmic en defensa del servei privat advoca una pujada de les tarifes i un augment molt elevat de la despesa pública en cas de municipalitzar. No obstant, si observem el que ha succeït a altres ciutats veurem que no ha estat pas així. París va poder reduir les tarifes del servei d’aigua en un 8% gràcies a la remunicipalització i la ciutat canadenca de Hamilton va gaudir de beneficis molt importants en qüestions d’estalvi i eficiència després de la transferència a l’administració pública del servei. Pel que fa al deute de la ciutat, és cert que a curt termini la municipalització d’un servei com l’aigua pot augmentar el deute del municipi, però una gestió correcta del mateix només podria aportar beneficis econòmics a mitjà i llarg termini. Així, per exemple Igualada podria augmentar les seves arques públiques en cas de municipalitzar el servei de l’aigua.
El debat sobre la gestió pública i privada és un debat permanent, però aquests darrers anys ha incrementat la seva presencia. La transparència, demanda popular que ha entrat a les institucions governamentals, ha desvelat la poca informació que tenim els ciutadans sobre la gestió dels serveis, fruit de la minsa informació que disposa el consistori sobre les actuacions de les empreses que gestionen les competències dels ajuntaments. A Igualada, per exemple, hem vist com el regidor d’urbanisme, Jordi Pont, ha variat constantment les xifres d’una possible municipalització del servei, fruit de la manca de fluïdesa d’informació entre el consistori i l’empresa AGBAR.
Aquest desconeixement genera desconfiança entre la ciutadania i és per aquest motiu que es fa necessari racionalitzar el debat sobre la municipalització, de la qual el consistori n’és responsable. Aquesta reflexió al voltant dels serveis públics i les seves formes de gestió no pot ser impedida a la ciutadania i tard o d’hora haurà de ser abordada. La profunda crisi econòmica que encara patim sembla desvirtuar la possibilitat de la municipalització gràcies a les polítiques d’austeritat, sobretot amb lleis que imposen un sostre de despesa pública com la Llei d’Estabilitat Pressupostaria de Montoro, però una mirada de curt termini no té capacitat per pensar que la mateixa municipalització és, en si mateix, una inversió a llarg termini per al municipi. Aquest negoci el coneixen molt bé les grans empreses com AGBAR i per això no volen deixar escapar la possibilitat de controlar la gestió d’aigua allà on la població és considerablement important.
