Enric Iborra és professor de llengua i literatura catalanes en un institut valencià i, després de l’edició de diversos llibres, ara publica en format de dietari la seva pròpia experiència professional amb els seus alumnes durant el curs de literatura universal que va impartir en el curs escolar 2010-2011. Aquest text editat en la col·lecció Carta blanca de l’editorial Viena Edicions és un esplèndid manual de conducció per resseguir l’extensa història de la literatura i no perdre’s en el brogit de lectures. Un recorregut lineal que arranca en l’antiguitat i arriba als nostres dies detenint-se en estacions cabdals com la literatura medieval, l’època moderna, el romanticisme o la novel·la naturalista.  

Iborra esbossa un programari ambiciós i el seu dietari literari es planteja il·lustrar convenientment el mapa més aproximatiu i detallat de l’evolució de la literatura universal, i bàsicament europea, en el decurs dels segles.  Però focalitza el seu interès en la lectura i comentari de part dels seus alumnes de sis comptades obres de dimensions apamables, prou representatives del seu respectiu temps, que aplega tant L’infern de Dant com La metamorfosi de Kafka. 

Durant aquest llarg periple per la carretera de les lletres – un periple narrat que també té quelcom de novel·lesc – ple de parades i abaixadors, Iborra s’atansa al navegant Ulisses de L’odissea d’Homer i d’entre els plecs del poema sembla extreure’n l’enigmàtic, ambigu i qüestionador títol d’aquest llibre, Un son profund. I és que Ulisses, després de tantes peripècies i ensurts, en el seu camí de retorn a la pàtria, Ítaca, fa el seu darrer viatge incomprensiblement adormit, en un estat de traspàs, de deixadesa i abandonament, que el podria dur a perdre’s novament. Aquest viatge somnolent que sembla treure la son a Iborra, com abans havia obsessionat a Carles Riba, ocorre en el precís i catàrtic moment decisiu, quan l’extraviat navegant està a punt d’aconseguir la seva anhelada fita: retrobar la fidel esposa assetjada per tota mena de pretendents, Penèlope,  i abraçar el seu fill, Telèmac.

Iborra traça un itinerari de les lletres universals en continuïtat evitant els salts i les omissions, que parteix de textos tan antics com la Bíblia i, com hem vist, les tragèdies gregues i els poemes de l’antiguitat clàssica. Segueix amb la poesia trobadoresca, La divina comèdia de Dant i El Decameró de Boccacio en l’època medieval. Visita Petrarca en el Renaixement així com els inusuals sonets i el teatre isabelí en la figura de l’irresolutiu príncep Hamlet de Shakespeare, també s’atansa a Cervantes i el seu universal El Quixot, albirant tots plegats l’època moderna. Evolucionem vers la lluminosa il·lustració d’enciclopedistes, pensadors i filòsofs com Voltaire, tot i l’escepticisme i cinisme tardà d’El nebot de Rameau de Diderot,  i el neoclassicisme de la mà d’un dels pares de la novel·lística moderna Daniel Defoe en el XVIII.

Obra el segle XIX amb el romanticisme, la novel·la naturalista de Balzac, la gran novel·la realista que patenta el model de la dona adúltera Madame Bovary de Flaubert, els contes carregats de sàtira social contra les convencions socials de Maupassant, el drama d’una mort en vida de La mort d’Ivan Illitx de Tolstoi, el conte de Nadal de l’infeliç nen Vanka de Txèkhov, el poemari Les flors del mal de Baudelaire. Prossegueix amb el surrealisme i els quadres de Magritte, el teatre èpic i de l’absurd de Brecht o la renovada novel·la d’escriptors com Proust, Joyce o l’estil sobri però de tonalitats fosques i ominoses de Kafka en el XX; més alguna escapada fugissera en forma d’epíleg a Hemingway de la generació perduda en la nova novel·la nord-americana o el realisme màgic sud-americà – que Iborra sembla avorrir –

Més enllà d’una eina didàctica per procurar canalitzar la inabastable riuada d’obres literàries i contribuir a que els adolescents en el seu estat educatiu puguin seguir un camí ordenat i no s’ofeguin en el mogut mar de lectures, el llibre supera en escreix la simple, que no senzilla, tasca de dictar continguts i pautes en un programari literari d’ordre cronològic. Aquest llibre va més enllà. I el seu abast no conclou en l’àmbit d’una classe d’institut sinó que surt extramurs per interpel·lar també el lector passavolant o el més lletraferit. 

Un son profund és una obra apassionada i tant versàtil que desvetlla la immediata curiositat d’un lector embadalit que se sent reconfortat amb el desplegament de les eines imprescindibles que Iborra posa a la nostra disposició per tal de no desorientar-nos en el fresc panoràmic de la literatura universal. I encara més, a part d’acompanyar-nos del bracet per la història literària, és capaç d’estimular també l’aprenentatge i l’interès més enllà de la superfície de l’enumeració d’etapes, literats i obres, ja que impera l’aprofundiment tot i les limitacions espacials.

Aquest dietari enciclopèdic, que conté saborosos tastets a base de fragments degudament analitzats, ofereix una fascinant i erudita redacció de textos entreteixits gràcies a la inestimable ajuda d’obres de referència de la crítica literària. Aquest aprofitament del comentari dels textos permet també resseguir el fil fecund de la pervivència de motius i personatges en altres autors de generacions o centúries posteriors. Textos que es desborden en un flux intemporal que arriba fins i tot a altres manifestacions artístiques com poden ser la pintura o ocasionals adaptacions cinematogràfiques.

Iborra ens fa assaborir el plaer que sorgeix de la invocació d’altres textos en les seves lectures comentades, mostrant-se crític en ocasions envers altres aproximacions i tirant de veta, fins i tot, del magisteri del seu propi pare, Josep Iborra –autor de Breviari d’un bizantí i Inflexions, a qui ret un pertinent i intermitent homenatge. Ofereix bibliografia exhaustiva sobre autors i llibres i regala, a més, un suculent inventari de lectures complementàries de temes o obres per si el lector vol furgar en cada cau literari possibilitant l’especialització.

Al final del volum, Iborra afegeix a mena de corol·lari un seguit de consells, recomanacions i reflexions ben oportunes sobre el consum literari. I si voleu seguir la pista de més a prop a Enric Iborra el podeu trobar a la xarxa al seu bloc literari La serp blanca, un front obert que funciona de forma paral·lela al llibre, en un exercici enriquidor farcit de transferències i transvasaments mútues entre ambdós espais, canals del saber.