L’any 2015, la imatge d’Osama Abdul Mohsen amb el seu fill en braços caient a terra per la traveta que va rebre de la periodista hongaresa Petra Laszlo a la frontera d’Hongria en la seva fugida desesperada d’una Síria en guerra va ser captada per les càmeres de televisió. La imatge es va fer viral i es va convertir en una de les icones més vergonyoses del conflicte, escandalitzant l’opinió pública mundial.
Paradoxalment, aquesta agressió va permetre a Ossamah, un famós entrenador de futbol al seu país, arribar amb el seu fill a Madrid com a refugiat, i reprendre la seva professió. Però la resta de la seva família no va tenir tanta sort: Ossamah encara ara viu allunyat de la seva dona i dels seus altres tres fills, que estan retinguts a Turquia sense visat i sense cap possibilitat de volar a Europa.
La història d’Ossamah i de la seva família ens permet reflexionar sobre la supervivència de milers de famílies sirianes atrapades a Turquia. Què se’n va fer dels seus somnis i de les seves ambicions? HAYATI (LA MEVA VIDA) és la història d’Ossamah i el seu fill Zeid, però també la de Moatassam, Youssef y Muhannad, tres prometedors futbolistes sirians a qui la guerra els va arrabassar els millors anys de la seva vida.
Tot això, s’esdevindrà aquest dijous 2 de maig a les 20h al Teatre Municipal de l’Ateneu. La sessió, en aquesta ocasió, és gratuïta, i es comptarà amb la presència d’en Gès Burgès i Joan Pons –El Petit de Cal Eril-, responsables de la BSO del film i membres de l’equip de la pel·lícula.
Així, HAYATI (LA MEVA VIDA) ens ofereix una mirada nova i original sobre el conflicte de Síria i el drama dels refugiats. Les realitzadores catalanes Sofi Escudé i Liliana Torres han anat més enllà de la superfície per conèixer que hi ha darrera d’aquesta imatge que va donar la volta al món, què en sabem de la vida posterior dels seus protagonistes i dels que van quedar enrere. El film combina el treball documental amb entrevistes realitzades per elles entre Madrid i Turquia, i l’animació. Aquest darrer format els serveix per subratllar cinematogràficament allò que va succeir i que no es va poder filmar.
