Va néixer a Igualada, 18 de juliol de 1924 (batejat el 21 de juliol de 1924), tot i que en les referències publicades consta que va néixer el dia 3 de juliol (Viquipedia). Va morir a Washington, 3-12-2003.
Va ser un filòleg eminent, especialista en epigrafia semítica antiga.
Fill de, segons la partida de baptisme, Ignacio Solà Camps, però es degut a un error de l’escrivent, ja que en tots els Padrons d’habitants (rambla de Sant Ferran, núm. 8) hi diu que és fill de Jordi Solà Camps (el Jordi espardenyer), nascut a Igualada el 7 d’octubre de 1901.
Va ser alumne de les Escoles de l’Ateneu, i un any a l’Escola Pia, on va començar el batxillerat que finalment, va continuar a l’Institut Elemental Garcia Fossas. Josep M. Solà i Solé, va ser una llumenera quan estudiava a l’Institut, però les seves qualificacions no van ser acceptades pel règim franquista.
Pocs anys després d’acabada la guerra civil es van organitzar a Barcelona i a altres llocs de Catalunya reunions culturals clandestines en cases particulars. La guerra havia deixat una situació d’aïllament i d’incomunicació entre els intel·lectuals catalans, aquestes reunions possibilitaren que les generacions adultes pugessin contactar amb la gent jove.
A darreries de l’any 1944 una colla d’intel·lectuals i amants de les arts d’Igualada es reuniren de manera clandestina i decidiren posar-se en contacte amb uns grups, també clandestins, que ja funcionaven a Barcelona. La majoria eren joves i antics alumnes de l’Institut Garcia Fossas d’Igualada, entre els quals hi havia: Pere Bas; Pere Borràs i Estruch; Joan Dalmases; Joana Martí; Josep Massana; Joan Mercader i Riba; Francesc Roca; Josep Romeu i Figueras i Josep Mª Solà i Solé i Xavier Miquel.
Josep M. Solà i Solé va proposar donar al grup el nom d’Anabis (terme que és l’origen etimològic d’Igualada, anterior a Aqualata).
La majoria de les reunions d’Anabis se celebraren a la llar dels esposos Dalmases Martí.
Aquest grup Anabis va donar pas, l’any 1946, al naixement del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada. (fragment de la biografia que Magí Puig i Gubern va fer a Joana Martí i Riba, esposa de Joan Dalmases, publicat al llibre: 15 anys d’AUGA – Vivències de l’alumnat. Igualada: AUGA, 2009. pàg. 58-61).
Es va casar a finals d’octubre de 1959 a Montserrat amb la professora Montserrat Duran de Grau i van tenir dos fills.
Va estudiar a la Universitat de Barcelona i a les universitats de París i Heidelberg. Lector a la universitat de Tübingen (1952) on va ser instructor d’espanyol i català mentre completava la recerca sobre les llengües semítiques. També va ser professor a The Catholic University of America (Center for Catalan Studies) de Washington DC. Durant un temps es va establir a Tunísia on va estudiar inscripcions feniciopúniques del sud de la península Ibèrica i d’Eivissa i va publicar alguns articles sobre els arabismes en català i castellà.
El 1961, va establir-se als EUA, on estar com a director del departament de Llengües Modernes de la Universitat Catòlica d’Amèrica i hi va establir un programa d’estudis ibèrics amb especial atenció a la seva llengua materna, el català. Els seus esforços el van portar a constituir el Centre d’Estudis Catalans, en el qual es va concentrar els darrers trenta anys de la seva vida, convertint-lo en una de les institucions d’estudis catalans més importants d’Amèrica del Nord. L’any 1989 va fundar la Pauli Bellet Foundation per promoure la cultura i la llengua catalanes a la Comunitat de Washington. Al llarg de la seva carrera, va rebre nombrosos honors, entre ells el Premio Nacional de Lletres (1958), el Comendador de la Orden de Isabel I (1987), la Medaglia Benemerenti que li va atorgar el Papa Joan Pau II. El 1984 se li va dedicar una publicació: Josep María Solá-Solé. Homage, homenaje, homenatge. (Miscelánea de estudios de amigos y discípulos) Editat per Puvill Libros.
El 13-10-1963 va ser rebut a la Casa Blanca pel president Kennedy, en un acte commemoratiu del descobriment d’Amèrica.
Autor, entre d’altres, de Sobre árabes, judíos y marranos y su impacto en la lengua y literatura españolas (1983); Jo i els anys. Memòries anotades d’un professor rodamón (1984); La guerra dels cristos i el cas de l’Emília (1988); Las jarchas romances y sus moaxajas (1990); No tots som fills del mateix Déu (1990); Els vells mai no arreglaran el món (1997); i Quatre escriptors de la diàspora catalana (1996).
El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi, per l’interès dels seus treballs com a especialista en epigrafia semítica antiga, havent estudiat inscripcions fenício-púniques del sud de la Península Ibèrica i d’Eivissa. I especialment, també, per la seva tasca de projecció de la llengua i la cultura catalanes a l’exterior, singularment a Nord-Amèrica, editant, entre d’altres iniciatives, el Butlletí de la Fundació Paulí Bellet. Ha estat professor a la universitat catòlica de Washington.
Jaume Farrés Vidal, Marta Vives (Arxiu Comarcal de l’Anoia)
