Aquest cap de setmana, i dins el II Cicle de Tardor de Joventuts Musicals d’Igualada, els músics igualadins Carles Viarnès i Pep Massana varen reivindicar al Teatre de l’Aurora un dels llegat musicals catalans més importants d’Europa, el cançoner del llibre Vermell de Montserrat, amb una adaptació per a violí i piano utilitzant llenguatges d’avantguarda. L’espectacle, d’escenografia sòbria va comptar també amb uns instruments de fabricació pròpia: l’organistrum i un violí octavat de 8 cordes per a interpretar les versions originals.

Si bé és cert que de Jordi Savall fins a la Companyia Elèctrica Dharma, són moltes i diverses les relectures i adaptacions que s’han fet del Cançoner Montserratí, la majoria d’aquestes són interpretacions bastant fidels al contingut musical original. En aquest cas fugen d’aquest relat historicista i ortodox per oferir-ne una interpretació molt més lliure i inspirada, alhora que amb un rigorós treball motívic darrere.

Qui coneix les trajectòries dels dos intèrprets va poder copsar que el resultat no deixa de ser la suma de les fortes i consolidades personalitats musicals de cadascun d’ells. El piano d’Urban Tactus, pausat i atmosfèric, amb un resultat sonor que tan ens pot recordar les sonates de violí de Charles Ives o la música per a piano de Frederic Mompou en el “Laudeamus Virginem”. I el violí enèrgic i virtuós de Pep Massana, amb influència d’altres cultures, com en la interpretació de “Cuncti Simus concanentes” on recorre a la tècnica de glissandos habitual de la música carnàtica de la índia.

Tot i aquesta còctel heterogeni de personalitats i estils musicals, el resultat final és una proposta consistent i amb una coherència musical que va convèncer a una sala on s’havien vengut totes les localitats. La llàstima d’un concert d’aquesta qualitat és que segurament, i com és habitual, si els intèrprets no haguessin sigut de casa estaríem parlant d’una assistència escassa o pràcticament nul·la. O no, potser una revisió d’una de les joies musicals quasi-anoienca, catalana i d’Europa del segle XIV realment encara té ganxo entre el públic igualadí.