El 6 de gener del 1916, en plena Primera Guerra Mundial, amb participants com l’imperi austrohongarès o el rus amb l’últim tsar al capdavant, va néixer a Capellades l’actual home més vell de Catalunya, Joan Escudé. Aquest dimarts fa 110 anys i hi arriba amb una lucidesa i memòria que li permeten recordar quan a la Barcelona de finals dels anys 20 «jugava a futbol al mig de la Gran Via», per on «passava un cotxe cada 15 o 20 minuts». També és capaç de rememorar amb exactitud els anys de soldat republicà a la Guerra Civil. En una entrevista amb l’ACN, des del seu domicili, on viu amb un dels seus dos fills, explica que encara pot anar a buscar bolets, fer-se el llit i fer-se el dinar. «Procuro donar les menors molèsties possibles», explica.
Escudé està entre les vint persones més longeves de l’Estat –per darrere de la catalana més gran, Carme Noguera, de 111 anys, entre d’altres– i entre els cinc homes de més edat d’Espanya. A més, és a només tres anys de l’actual home més vell del món, i a sis del qui ha viscut més de la història, segons l’associació Gerontology Research Group (GRG), que verifica dates de naixement i de mort i nodreix la llista dels rècords Guinness en aquest àmbit.
L’home nascut a Capellades el 1916 celebrarà el seu aniversari envoltat de la seva família –té dos fills i dos nets– desplaçant-se de Barcelona fins a un restaurant a Riells, al Montseny, com fa des de fa dues dècades. Tal com diu a l’ACN, «en absolut» s’esperava arribar als 110 anys, ja que no hi ha precedents de familiars centenaris.
De fet, la seva mare va morir als 68 anys i, el seu pare, als 33, quan ell tenia 10 mesos. El succés va ser un cop per les finances familiars, ja que tenia un taller de lampisteria a la localitat anoienca que va deixar de ser la font d’ingressos quan va morir. Amb la seva mare i el seu germà van viure a casa de l’àvia, i admet que ho van fer amb molt pocs recursos, menjant farinetes i amb roba prestada. «Estrenar unes espardenyes era molt difícil», explica, fins que les seves vides van canviar l’any 1927, quan es van mudar a Barcelona. Gràcies a un parent, la mare d’Escudé va trobar feina en una porteria a la capital i el seu fill va poder anar al col·legi i no passar tantes dificultats.
El pas de les forquilles de fusta a les de ferro, i la Segona República
De la seva infantesa i joventut, entre els records més antics que encara conserva es troba un episodi viscut entre el 1923 i el 1924 a Capellades, «el dia que a casa van canviar els coberts de fusta pels de ferro», incloent-hi forquilles i culleres. També rememora «quan van posar aigua a les cases» al poble, i ja no va caler anar a buscar-ne a la font, o bé «quan va arribar la llum» al municipi. De l’arribada a Barcelona, és capaç de recordar quan pràcticament no hi passaven vehicles a la Gran Via i joves com ell podien jugar a una de les artèries actualment més importants de la ciutat. Hi passava un vehicle cada quart d’hora o vint minuts, cosa que contrasta amb el volum que ronda els 2.000 cada hora actualment, amb dades de l’Ajuntament del 2024.
També narra com va ser testimoni de les obres de construcció del Palau Nacional de Montjuïc, avui seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que va tenir com a funció original la de seu principal de l’Exposició Internacional del 1929. «Ens endinsàvem al Palau Nacional jugant perquè estava en construcció», diu, afegint que «hi havia uns barrancs a Montjuïc que van reomplir de runes» durant les obres. «Tot era a base de carros i cavalls», rebla, recordant la quantitat de camps i horts entre el centre de Barcelona i Montjuïc.
El 14 d’abril del 1931, quan tenia 15 anys, es va proclamar la Segona República i «hi va haver molta alegria», assegura, ja que «no hi va haver cap tret i a la gent se la veia satisfeta». En una entrevista amb Catalan News el 2021, en motiu del 90è aniversari de l’efemèride, afegia que «el fet que hi va haver una certa llibertat va ser un alleujament» i que el dia després de l’adveniment del nou règim, ell va assistir a una manifestació per a l’alliberament de presos polítics a la presó Model.
Escudé treballava llavors a una empresa que feia figures de sants de guix, i de fet es va quedar sense feina perquè va plegar a causa de «l’anticlericalisme» entre la societat del moment. El jove va acabar a una empresa reparant plomes estilogràfiques de la marca Parker, cosa que es va veure truncada el 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil. «No era conscient que anava de debò, al principi», recorda de la insurrecció militar del juliol d’aquell any. Els fets van acabar en un conflicte bèl·lic en què Escudé es va involucrar voluntàriament.
El Regiment Pirinenc: Bielsa, Jaca i l’Ebre
Després de l’esclat de la guerra, la Generalitat de Catalunya va posar en marxa la primera unitat militar pròpia des del 1714, el regiment pirinenc. Escudé s’hi va allistar, ja que sempre li havia «agradat molt la muntanya i el batalló estava preparat per anar al Pirineu». L’1 de març del 1937 van sortir de Barcelona fins a Broto, Osca, i després d’uns mesos «fent instrucció i fent alguna rucada», explica, els van donar armes i els van situar al front del Pirineu aragonès, a batalles com la de Belchite. «Anava de trinxera en trinxera, passant alguns atacs i contraatacs salvant la pell», fins que el front aragonès va caure la primavera del 1938 i la seva divisió es va veure encerclada pels franquistes en el que es coneix com la bossa de Bielsa.
«Vam quedar tancats allà, i vam anar aguantant tot el que vam poder, perquè no teníem ni canons, només bombes de mà i fuselleria», recorda, «però el terreny ens afavoria i vam aguantar des del març fins al juny». Al final, els franquistes es van fer amb el territori, però els combatents republicans, com Joan Escudé, van poder fugir a França, cosa que es va interpretar com un èxit. A l’altre costat de la frontera, «van preguntar, d’un en un, si volíem anar amb Franco o amb Negrín (president del govern republicà)».
Més d’un 90% dels soldats, com ell, van decidir mantenir-se en el bàndol republicà, els van dur en tren a Portbou, i des d’allà, a la batalla de l’Ebre, on Escudé va estar al servei d’informació i va fer tasques d’observació, de subministrament d’aliments i d’ajudant de cuiner, així que no va estar a primera línia de front. Després de la desfeta republicana, va ser part de la retirada, que el va portar a Sant Cebrià del Rosselló, a la Catalunya del Nord, entre el febrer i el juny del 1939, on els francesos «feien molta propaganda» perquè s’allistessin al seu exèrcit. Ell, però, va declinar, interpretant que França «no deixava passar» molt de material de guerra a la frontera, evitant així armar els republicans.
Dificultats laborals a la postguerra pel passat republicà
De tornada a Catalunya, Escudé explica les dificultats que va tenir per trobar feina, ja que la casa que reparava plomes Parker no el va voler reincorporar, perquè «eren uns feixistes italians» i rebutjaven els seus antecedents de combatent republicà. A través d’un parent, va acabar de comercial en un taller de manipulats de paper, i amb els nous ingressos es va poder casar, i als anys 50 va tenir els seus dos fills. «Ja vaig poder venir aquí a casa (el seu actual domicili a Barcelona, que va acabar comprant) i em vaig poder fer soci del Barça», explica, afegint que fins i tot va poder muntar el seu propi taller de manipulats de paper. Gràcies als anys de feina, quan es va jubilar va tenir pensió, i també a causa d’alguna herència familiar, va poder tenir una estabilitat financera de què va estar privat de jove.
En l’actualitat, el veterà català de la Guerra Civil més vell, ja vidu, encara es desplaça cada dijous al Montseny a dinar amb la seva família, i va a buscar bolets al mateix massís quan és temporada, tot i que admet que ja no es pot ajupir per a collir-los deguda la seva mobilitat reduïda. A casa encara es fa l’esmorzar i el dinar, i per il·lustrar-ho, explica que aquesta setmana s’ha fet xampinyons fregits i un saltat de talls de pollastre amb patates i carxofes. Entre els seus plats, també es troben els llagostins, la pasta o la fideuà: «L’única preocupació que tinc és que la nevera estigui plena».
La situació de Veneçuela, de la llengua catalana i dels joves
A més, a casa seva descansa i dorm sovint, però es manté actiu fent mots encreuats cada dia i està informat de l’actualitat, llegint el diari cada dia. De fet, durant la conversa amb l’ACN, comenta l’actualitat de Veneçuela, preguntant-se si la llibertat que pregonen els Estats Units és la captura de Nicolás Maduro. «Per mi, aquests americans són uns vulgars gàngsters, perquè parlen de llibertat i el que volen és només poder, poder i poder», emfatitza, recordant que han apartat Maduro, però «han posat sanguinaris» a l’Amèrica Llatina durant tot el segle XX i no van deposar Francisco Franco, de qui lamenta que no morís fins al 1975 i que ho fes «amb tots els honors». També comenta que les intencions de Donald Trump són «controlar el mercat del sud (del continent americà) perquè molta part d’Àfrica i Àsia ja està en mans dels xinesos».
D’altra banda, Escudé també comenta la situació de la llengua catalana. «En aquella època es parlava més català», diu referint-se a fa un segle. «Per l’exposició internacional van venir molts murcians, però encara es parlava molt català, i també abans de la guerra», recorda, afegint que actualment al seu barri de Barcelona, a tocar de la Sagrada Família, pràcticament no el sent.
Pel que fa a les noves generacions i l’actual tendència juvenil cap a l’extrema dreta, opina que «han patit poc» i que tenen una «ambició» més gran que abans. «Hi havia moltíssima gent que estava en condicions de tenir cotxe i no en tenia, i ara hi ha molta gent que no està en condicions de tenir-lo i el té», explica, apuntant que a més, alguns joves «passen de la política» i «escolten alguns dretans que els diuen que guanyaran (diners) sense treballar».
En qualsevol cas, en la vigília del seu 110è aniversari, es reafirma que no es creia que arribaria a aquesta edat i dona la seva fórmula per a fer-ho. «A pesar del que he passat, he estat tranquil, no he estat ambiciós, he estat conscient d’on podia arribar i d’on no podia arribar», expressa.
Guifré Jordan / ACN
