L’artista calafí Ramon Puigpelat exposarà la seva obra ANNA a Calaf aquest mes de desembre. L’exposició, basada en el dibuix i el retrat, es podrà visitar de forma gratuïta a l’espai IMFP (Institut Municipal de Formació Permanent) de 10h a 21h els dies feiners i de 12h a 14h i de 19h a 21h els dissabtes i festius.
La Dra. Roser Masip Boladeras, de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, fa aquesta crítica de l’obra de Puigpelat: Si la pintura i el gravat han estat sempre aliats pròxims al terreny d’experimentació creativa de Ramon Puigpelat, artista calafí consolidat, el dibuix també forma part de la narrativa en la seva producció i en aquesta exposició, ha optat per atorgar-li un protagonisme dominant com a llenguatge gràfic. Aprofita la idea clàssica del retrat i de la figura humana nua, per endinsar-nos en un univers de representacions on el «suggeriment» és tan important com l’empremta deixada pel grafisme. Cada proposta de treball presenta escenaris sols en la seva essència.
Apropant-nos al suport i tècniques utilitzades per l’artista en les obres, observem com sobre el paper blanc es tracen trajectòries… línies corbes, direccions, taques subtils de clarobscur posen de manifest la presència del rostre i cos humà. El tema pot ser identificat per gestos, esquitxades, degoteigs, raspats… que originen una aparició corpòria d’efectes fascinants.
El repartiment de tots aquests elements gràfic sobre el paper origina composicions que relacionen fons i forma cercant un equilibri fràgil, inestable, lleuger, quasi inquietant. Cares desdibuixades, de fisonomies particulars però no menys seductores, posseeixen la força dels més bells rostres clàssics, qüestionant desafiants, la mirada de l’espectador.
Els dibuixos que Ramon Puigpelat ens fa visibles en aquesta mostra, mitjançant un procés de síntesi formal, no deixen impassible a qui els contempla. Quan no es diu tot, es deixa el marge més ample a la possibilitat d’imaginar. Tot i el silenci blanc dels suports i l’absència de distraccions formals, l’artista sap transportar-nos i endinsar-nos a través d’escenaris minimalistes, cap a mons interiors, íntims o entranyables amb una força èpica, típica d’altres recursos més perceptibles visualment.
