Foto: Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada / Arxiu Comarcal de l’Anoia

La plaça de Cal Font d’Igualada és una mena de metàfora de la història recent de la ciutat. Durant més d’un segle, l’espai estava ocupat per una de les fàbriques tèxtils més importants de la capital de la comarca de l’Anoia. El nom i el paviment de la plaça recorden un passat gloriós que va anar quedant dilapidat per les successives crisis del sector. A cavall dels anys vuitanta i noranta, Igualada va veure tancar desenes d’empreses que van deixar a l’atur milers de treballadors. Amb la fàbrica de Cal Font sentenciada, es donava el tret de sortida a una de les majors transformacions urbanístiques de la ciutat, amb la construcció del primer pàrquing soterrat i l’obertura d’un gran espai cívic, l’any 1995, que avui és un dels centres vitals de la ciutat. De la fàbrica original se’n va conservar una nau, que des del 1999 acull la Biblioteca Central d’Igualada. Al seu costat s’erigeix la xemeneia construïda el 1920 i que ha sobreviscut a moltes de les que hi havia a l’eixample de la capital anoienca.

Una potència industrial

L’origen de la fàbrica es remunta a una societat constituïda l’any 1856 que, amb uns inicis modestos, a principis del segle XX va comprar una gran finca per aixecar-hi una fàbrica. La companyia Ignacio Font y Hermanos exportava arreu del món ja en aquella època i va obrir plantes a Torelló i Cabrils per incrementar la producció. Entre el 1911 i el 1929 va edificar el complex d’Igualada, que acabaria ocupant més de 14.000 metres quadrats.

Malgrat el racionament de les matèries primeres i les restriccions elèctriques, durant la postguerra van treballar a la fàbrica igualadina 600 persones.

L’any 1951 es va construir un edifici nou i es van fer importants reformes. La fàbrica d’Igualada tenia llavors 508 telers i més de 800 treballadors, als quals cal sumar-hi els 300 de Cabrils i Torelló. Malgrat la incorporació de nova maquinària, la producció va continuar estancada els anys següents en els dos milions i mig de metres anuals de teixits i no es guanyava en productivitat.

L’any 1976, l’empresa Ignacio Font SA va ser adquirida per Hilaturas Gossypium SA, que va acabar tancant el desembre del 1993, amb unes desenes de treballadors en plantilla, quan ja s’havia enderrocat bona part de l’antic conjunt fabril.

Una biblioteca al nou centre

La remor dels telers ha deixat pas al silenci. La biblioteca ha donat nova vida a l’únic edifici que s’ha conservat del conjunt de Cal Font i que ja és una de les imatges icòniques de la ciutat i de la seva nova centralitat urbana.

La biblioteca ocupa avui uns 2.000 metres quadrats després d’una reforma que va fer possible adaptar l’edifici als nous usos mantenint algunes referències al seu passat industrial. El projecte de reforma va anar a càrrec dels arquitectes Pau Carbó i Josep Xavier Garcia.

La planta baixa conserva els forjats originals de ferro, on avui hi ha les seccions de lectura infantil i d’audiovisuals. El cos central incorpora un entresolat que separa les dues àrees i que inclou una altra sala de lectura. La primera planta té els finestrals característics de tot l’edifici, que doten l’interior d’abundant llum natural i permeten gaudir d’una atalaia sobre aquest punt del centre de la ciutat. En la reforma es va afegir una darrera planta, amb la inclusió d’unes encavallades de fusta que guanyen un espai de recolliment per a la lectura.

La biblioteca –anomenada “central” perquè va concentrar els fons de les diferents biblioteques que hi havia a la ciutat– conté una exhaustiva col·lecció de bibliografia local que fa memòria, com el mateix edifici, de temps passats.