Un berenador al peu de carretera en un dels cims de la Pobla de Claramunt va ser ser durant dècades una de les ofertes d’oci familiar més habitual per als anoiencs, el “Tio Nelo”. Les imatges de Jaume Pelfort conservades a l’Arxiu Comarcal de l’Anoia mostren l’espai en ebullició a principis dels anys 70.
Malgrat que l’origen del sobrenom és incert, el “Tio Nelo” era el poblatà Josep Aguilera Soteras (1892-1988), un negociant que va fer fortuna en la indústria alimentària a principis del segle passat, arribant a ser un dels principals fabricants de farina de tot l’Estat amb una gran planta de fabricació a Tardienta, un poblet dels Monegros.
Un dels seus néts, Josep Maria Aguilera, reivindica que “algú diu que va ser el primer en fabricar aliments processats” i posa com a exemples les galetes Pepi i la truita del Tio Nelo. Aguilera relata que “molta gent que va passar la Guerra Civil a Barcelona s’alimentava gràcies a aquestes truites en pols”. Aguilera explica que “m’han dit tenia el mateix gust d’una truita d’ou però no n’hi havia d’ou, eren unes pols que es venien dins d’unes paperines”.
Home emprenedor i agosarat, va topar amb el règim franquista quan va voler estendre la seva activitat, “perquè van tenir por que el meu avi fes un monopoli de les farines”. El “Tio Nelo” va acabar tancant la fàbrica aragonesa i va intentar altres aventures empresarials. Abans, a principis dels anys 40 va edificar la Torre del Tio Nelo, una casa familiar oberta al poble. El seu nét recorda que “era una persona molt patriarcal, estimava molt la gent del poble i mentre ell hi va viure la torre mai no va estar delimitada ni tancada, volia que tothom pogués entrar i gaudir de la casa i dels seus voltants”.
Els orígens d’Aguilera són, però, modestos. El seu nét relata que l’avi “va néixer aquí, d’una família nombrosa i molt modesta” i ja de petit, Josep Aguilera Soteras “deia que quan fos gran es faria una casa allà dalt d’aquell turó que veia des de casa”. I realment ho va aconseguir. La Torre del Tio Nelo fou construïda entre 1940 i 1945 pel mestre d’obres Antoni Gibert. És una torre d’estiueig de diversos cossos, amb superposicions de pisos, balconades i terrasses, amb coberta de quatre vessants. Acompanyen el conjunt la torre de l’aigua i el petit restaurant.
Des de llavors i fins ben entrats els anys 90, el berenador del Tio Nelo va ser lloc de trobada per a generacions d’anoiencs. Espais per a l’esbarjo, barbacoes, restaurant… La família dona voltes a com recuperar l’espai, on ja ha reobert el restaurant, però Josep Maria Aguilera reconeix que “els temps han canviat”. Ara “tothom té cotxe i en mitja hora estàs a la platja”, però la família del Tio Nelo no es resisteix a “ressuscitar una mica l’espai, sobretot en honor seu, perquè tornés a ser un lloc de reunió”.
