El Cineclub Ateneu proposa dins del seu cicle Pantalla Oberta el film «Los pasos dobles» d’Isaki Lacuesta, una coproducció hispano suïssa del 2011. La projecció es farà aquest dijous 21 de març a les 20:00 a la Sala de Socis de l’Ateneu Igualadí. Com és habitual, l’entrada és lliure.

Guanyadora fa un parell d’anys de la Conxa d’Or a Donostia, amb la seva dosi de polèmica, Los pasos dobles és una pel·lícula difícil i experimental, laberíntica i radical, críptica i erràtica, a mig camí entre el documental i la ficció. El seu autor, Isaki Lacuesta, torna a la recerca d’aquella ombra esmunyedissa, aquells reflexos d’altres vides que el director intenta recompondre com si es tractés d’un puzzle, com ja anat fent en anteriors treballs com Cravan vs Cravan (2002) o La leyenda del tiempo (2006), –totes elles projectades en sessió de Cineclub-. Unes històries en el que ens explica que allò important no és la resolució del misteri, sinó el camí que fem per anar a resoldre’l, amb èxit o no.

A Los pasos dobles se’ns explica com François Augiéras, un enigmàtic pintor del segle XX –a més d’aventurer, legionari, escriptor, lladre….- va sepultar els seus murals en un búnquer militar en el desert africà, per preservar-lo d’una humanitat que aleshores encara no sabia valorar l’art. Un grup d’expedicionaris tracta de localitzar aquesta cova, mentre que un altre de bandits atraca i enganya, i enmig un pintor –en Miquel Barceló- que treballa amb les seves pintures i ens ofereix en veu alta reflexions sobre l’art. I aquí comença el nostre viatge, en el què serem un grup d’exploradors, d’aventurers, a la recerca d’un tresor. Lacuesta torna a utilitzar la figura d’un artista desaparegut per fer una exploració heterodoxa i poètica sobre el pas del temps i les seves ferides.

Visionar Los pasos dobles és acceptar entrar en un terreny relliscadís. La complexitat del film ja es manifesta alhora de qualificar-lo en un gènere: és un documental? Doncs sí i no. Potser cinema-assaig. Però, també té alguna cosa de film d’aventures, de western,… Hi ha força raons per veure aquesta pel·lícula. Un film difícil, inabastable, amb misteris, canvis de rumb i de ritme. Una pel·lícula que interpel·la constantment a l’espectador, que li reclama una participació activa per recompondre el puzzle.