L’espai Pantalla oberta del Cineclub Ateneu proposa per aquest dijous 7 de març el film català «Morir de dia», dirigit el 2010 per Laia Manresa i Sergi Dies. La projecció, amb entrada lliure, es farà com és habitual a les 8 del vespre a la Sala de Socis de l’Ateneu.

Morir de dia escriu la història des de la Transició fins als nostres dies a través d’una de les seves cares més ocultes: l’heroïna. Les històries de personatges destacats de l’escena contracultural i la vida política catalana com Pau Maragall (Pau Malvido) –cronista de tot allò que passava en aquells dies a la revista Star amb el títol de ‘Nosotros los malditos’ i adscrit a l’avantguarda barcelonina de l’època-, Mercè Pastor –fotògrafa i companya aleshores de Pau Riba-, Pepe Sales –poeta i pintor, emblema de l’art corrossiu i desvergonyit- o Juanjo Voltas –jove que va cremar totes les etapes de l’adicció fins acabar suicidant-se- s’entrellacen per dibuixar els reptes d’una vida escollida, marcada per l’adicció, des de l’entrada de la droga a Barcelona después de la mort de Franco fins el present.

Són personatges que van decidir viure al límit. Tots ells van morir, però expliquen la seva historia amb veu pròpia a través d’un material d’arxiu de gran riquesa: diaris íntims, fotografies, filmacions en súper-8, gravacions del col.lectiu videogràfic video9, filmacions íntimes, cartes,… Un material que reflecteix la intensitat amb la qual van viure aquells temps. I tot aquest material dialoga amb les paraules dels qui van compartir aquell món i els han sobreviscut. El film s’atura en el moment en què l’heroïna va deixar de ser patrimoni de les clases mitjanes i altes i es va convertir en un autèntic fuet per les clases més desfavorides.

L’origen del projecte es deu al director de cinema Joaquim Jordà (1935-2006) –que també surt en el film- que abans de morir, va contagiar a Laia Manresa, la seva jove coguionista a De nens (2003), l’entusiasme per una idea que ja tenia títol, Morir de día (extret d’un poema de Vicente Aleixandre), però que estava per madurar. Consistia en endinsar-se i investigar els moments d’aquella Barcelona marginal dels setanta i vuitanta que lluitava per la utopía social mentre s’abraçava al paradís artificial. Laia Manresa va agafar el repte i tal com ella diu “existeix un tabú, és fácil parlar d’aquells anys amb tant moviment a Catalunya, dels tripis, dels porros,… però en el moment de mencionar l’heroïna: silenci total”. Manresa recorda que l’entrada d’aquesta droga a Barcelona es va produir “a través de gent il.lustrada, de clase mitajana o alta, inquieta”. Gent polititzada i entusiasmada amb la idea de la transformació social i la democràcia i que segons Sergi Dies –codirector del film- “va ser estafada per aquesta Transició”.