Juan Carlos González

Som a les portes d’un nou 8M. Un any després de l’èxit de la primera vaga general feminista al món i també a l’Anoia, la vaga feminista d’aquest any es preveu tant o més important que l’anterior. No només perquè els problemes plantejats pels col·lectius feministes perduren, sinó que s’ha sumat un de nou: l’extrema dreta guanya cada vegada més força i té per objectius la submissió dels pobles, el neoliberalisme i la categorització de la dona sota criteris masclistes. Un fracàs com a horitzó de societat, però sobretot un repte que cal combatre.

La vaga feminista necessita, per molts motius, ser un èxit, i per a que ho sigui són necessaris dos factors: primer que les dones omplin els carrers sumant-se la vaga, i segon que els homes assitim a les mobilitzacions un cop hagim cobert a les nostres companyes a la feina, a les aules i en les tasques familiars. I és que hi ha més de mil motius per a la vaga feminista.

En primer lloc, les xifres de l’atur són pitjors per a les dones que per als homes, on els treballs a temps parcial i precaris estan feminitzats (el 75% d’aquests contractes són signats per dones). Els motius d’aquesta circumstància són que les dones segueixen sent les responsables de la cura dels menors i de les persones majors dependents. Aquests són els darrers motius entre els homes.

L’escletxa salarial entre dones i homes encara es manté: de mitja, les dones cobren un 13% menys que els homes per cada hora de treball. Si prenem com a referència els sous anuals, el sou mig de les dones és de 5.000 euros menys a l’any. Aquesta escletxa salarial té una altra conseqüència a les pensions, afectant a les prestacions de la jubilació. De fet, les dones només representen el 36% de les persones jubilades amb dret a prestacions amb una pensió mitja de 770 euros mensuals, mentre que els homes representen el 64% dels jubilats amb una mitja de 1.200 euros mensuals. Una diferència abismal.

Les tasques de cures no remunerades continuen sent, majoritàriament, una tasca de dones. De mitja, els homes dediquen 14 hores setmanals davant les 27 que hi dediquen les dones. Darrera d’aquesta xifra, però, es troba la doble jornada realitzada per les dones: la laboral i la familiar. Aquest doble jornada és, en part, causa i motiu pel qual la representació política de les dones encara no arriba al 50%, per no dir que la política encara es manté masculinitzada: representativitat masculina, agressivitat i manca de conciliació.

No obstant, la dada més sagnant, literalment, és la violència que pateixen les dones a mans dels homes. Més d’un miler de dones han estat assassinades a l’estat espanyol per motius masclistes des que va començar el segle XXI, i es compten per desenes de milers les agressions sexuals que pateixen les dones des de l’any 2000, moltes d’elles sense càstig judicial. A aquest fet se li suma la vergonyosa i masclista justícia de l’Estat espanyol que defensa als agressors i culpabilitza a les víctimes, amb la sovint connivència dels mitjans de comunicació.

Aquestes xifres són un reflex de la realitat general de la situació de les dones, però l’Anoia no s’escapa de la discriminació femenina. De fet, el 60% dels aturats a l’Anoia, segons l’Idescat, són dones, i més de 3.000 de les 4.600 dones anoienques que no tenen feina són majors de 40 anys. El percentatge d’atur femení ha augmentat des de l’inici de la crisi: mentre el 2012 un 52% dels aturats anoiencs eren dones, el 2018, segons l’Idescat, més d’un 60% de les persones que figuren com a demandants de feina són dones. A aquest fet cal sumar-li l’escassetat de serveis com escoles bressols municipals a Igualada, on només hi ha tres, o la manca de pediatres al CAP de Vilanova del Camí, motiu pel qual hi haurà una manifestació el proper 16 de març a la capital anoienca. I tampoc les dades de representació política són gaire diferents: a Igualada, ja són quatre homes els alcaldables en diferents formacions.

Defenso amb vehemència que els homes hem de recolzar la vaga, però no formant part de la mateixa, sinó només assistint a les mobilitzacions un cop hàgim cobert a les nostres companyes a la feina, a les aules i a les tasques familiars. Sobren motius per justificar la vaga feminista, però és especialment necessari fer visible com és d’important la meitat de la població si aquesta es planta. Si els homes ens sumem a la vaga feminista, l’impacte de visibilitat es dilueix perdent tot el sentit perquè no es podrà comprovar com es paralitza el món quan les dones s’aturen. Es necessari fer visible el problema femení que, en definitiva, és un problema de tota la societat. Per tot això i per molt més, el 8M jo, com a home, recolzo la vaga feminista només de dones.