Dissabte vinent, 12 de gener, es compleix una fita històrica del barri del Poble de Sec d’Igualada: els 50 anys de la consagració, benedicció i inauguració de l’església parroquial de la Sagrada Família, així com la benedicció dels pisos de la Sagrada Família, de la Cooperativa de Sant Bartomeu, coneguts com ‘els pisos de Mn. Còdol’.
Missa commemorativa
Dissabte vinent, a les 8 de la tarda, Solemne Missa Concelebrada en acció de gràcies per aquests 50 anys presidida pel Bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, que inaugura la visita pastoral a l’Arxiprestat.
Concelebraran amb ell els tres rectors de la ciutat, els dos rectors anteriors de la parròquia, Mn. Jaume Serra i Mn. Josep Maria Mas; representacions de les ordres caputxina i escolàpia i sacerdots col·laboradors o que, en determinat moment, han estat vinculats amb la parròquia de la Sagrada Família.
A l’ofertori, presentaran les ofrenes els diversos grups actius a la parròquia, així com els veïns dels pisos de la Sagrada Família de la Cooperativa de Sant Bartomeu. La missa s’oferirà per Mn. Lluis Toneu i Mn. Josep Còdol, entre d’altres difunts. La part musical anirà a càrrec de la Coral Exaudio d’Igualada, dirigida per Esteve Costa.
El temple parroquial
Fou beneït pel bisbe Ramon Masnou el 12 de gener de 1969. El dia abans Mn. Genís Padrós, arxiprest de Santa Maria, havia consagrat l’altar.
La nova parròquia, la tercera de la ciutat, fou erigida el 2 de desembre de 1954 atenent el creixement d’Igualada cap al nord i utilitzà durant anys, i de manera provisional, l’església del convent de les Carmelites de l’avinguda Barcelona (avui desapareguda).
El gener de 1965 els germans Borràs Marsans fan la donació dels terrenys pel nou temple parroquial i es beneeixen els terrenys i es posa la primera pedra.
El projecte fou realitzat per l’equip d’arquitectes d’en Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, dirigint les obres aquest últim; esdevenint el principal edifici d’arquitectura contemporània de la ciutat. El rector que tirà endavant les obres fou Mossèn Lluis Toneu.
Els pisos de la cooperativa de Sant Bartomeu
Els pisos del ‘grup Sagrada Família’, de la cooperativa de Sant Bartomeu, situats a l’avinguda Barcelona, foren una iniciativa de mossèn Josep Còdol davant l’escassedat d’habitatge que sofria Igualada. A través dels cercles d’Acció Catòlica i dels Cursets de Cristiandat es va promoure aquest ideal cooperativista que va donar lloc als pisos de l’Avinguda Barcelona i als de la Mare de Déu de Lourdes de Santa Margarida de Montbui. Ambdós foren beneïts el 12 de gener de 1969 pel bisbe Ramon Masnou, tot i que foren habitats la primavera d’aquell mateix any. Hi hagué una primera junta gestora, presidida per Josep Llansana; que donà pas a una Cooperativa, presidida per Ramon Grau.
El principal edifici contemporani d’Igualada
Suposà un gran esforç econòmic tirar endavant les obres de la parròquia. Amb la guia de Mn. Lluis Toneu es creà una junta d’obres formada per Josep Mercader, Josep Bové, Manuel Lucas, Pere Borràs, Pere Carner, Josep Maria Vives, Francesc Lladó i Jaume Travesset, que tirà endavant diverses iniciatives, entre elles una tòmbola durant la Fira de setembre.
El projecte fou realitzat per l’equip d’arquitectes d’en Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay (MBM), dirigint les obres aquest últim. Aquest equip és el creador, a començament dels anys seixanta del segle passat, de l’anomenada Escola de Barcelona; el seu principal teòric és l’Oriol Bohigas, autor de diverses obres sobre arquitectura i urbanisme. És una forma d’identificar els joves arquitectes catalans de l’època.
El grup MBM s’inspirà en el neo-realisme italià, que trionfava a nivell internacional i els aires renovadors de l’Església, amb el Papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II. Altres obres religioses del grup foren la parròquia del Crist Redemptor de Gràcia i la parròquia de Sant Sebastià de Vedrun (Barcelona).
El plantejament arquitectònic, paral·lel als nous aires socials i parroquials del moment, era profundament reflexiu i es basava en l’austeritat formal i decorativa, la utilització dels materials estrictament necessaris i propers, i l’absència de falsejaments i recobriments.
Les idees bàsiques de l’Escola de Barcelona estan expressades en l’edifici. Fou un moviment fonamentalment realista, intentant de crear una visió crítica de l’ambient sociopolític en el que es movien; i a partir d’uns replantejaments formals de l’obra buscaven trencar amb els codis del moment. Utilitzen, doncs, els materials que tenen a l’abast, com ara l’uralita, el totxo vist o el formigó.
El conjunt arquitectònic està format per dos edificis: la rectoria i el temple pròpiament dit. Aquest està dividit en cinc cossos que són: la nau principal, les dues capelles laterals, l’altar del Santíssim i la sagristia, units per una torre que fa de campanar. Els edificis estan rodejats per un gran finestral en la part superior, sense cap més obertura; les parets estan acabades en totxo vist i amb arestes romes. Les poques columnes que hi trobem formen unitats de quatre (igualment de totxo vist i amb arestes romes), canviant de material en els capitells que són de formigó. Aquests grups de columnes tenen importància per la riquesa visual de l’espai arquitectònic. És també notable l’estructura metàl·lica que cobreix la nau principal i permet la seva utilització sense obstacles visuals. Tots els edificis són de quatre vessants amb uralita i coronats per una claraboia, donant una important personalitat al conjunt.
L’austeritat de l’edifici és màxima ja que els elements retòrics són sempre conseqüència d’un tractament diferent dels materials, però mai innecessari; així trobem combinacions entre bigues metàl·liques, formigó i totxo sense que els materials siguin falsejats per un mitjà de recobriments o altres aditius al marge de l’obra. El mateix cal dir de la coberta, tota ella d’uralita. Les canals d’aigua ressalten molt a l’estar col·locades en parelles i centrades a cara paret; estan unides de tal manera que lluny d’ésser uns elements afegits per força aconsegueixen una unitat formal i funcional amb l’edifici.
De la rectoria cal remarcar l’interès que té l’entrant de la porta principal, així com el balcó que dóna a la carretera de Manresa i altres obertures que, seguint amb la tònica d’austeritat són, tot i així extremadament riques en troballes arquitectòniques -com ara les reixes i la part baixa de les finestres- que donen una gran complexitat visual contraposada en certa manera a la seriositat de l’edifici no sols per l’austeritat abans esmentada sinó també per unes proporcions de caire clàssic i en cap moment extravagants.
Hem de fer notar l’absència quasi total d’elements decoratius, amb excepció de tres talles situades en la paret de l’altar major realitzades per l’escultor Mainé, que foren instal·lades l’any 1979. Les tres figures representen la Sagrada Família en la glòria. Estan col·locades separadament i són del mateix tamany, sense peana ni emmarcació; la faiçó és correcta i molt clàssica amb un acabat lleugerament tosc i postures convencionals. Estan en correcta correspondència amb la idea arquitectònica.
Un xoc estètic en la Igualada de 1969
La inauguració de la Sagrada Família suposà un xoc estètic notable en l’època. Significava “una església aixecada de nova planta, davant els ulls astorats dels igualadins, amb tota una arquitectura plenament funcional i sense la més lleu concessió a les coses superflues i innecessàries. Un temple que ha provocat i provoca llargues controvèrsies, essent pocs els qui hi estan conformes. Més aviat diria que hom denuncia és poc adient al que ha de ser una església”, escrivia Amadeu Caballé. Entre les crítiques, un cert aire industrial mancat de formes agradables. Era coneguda com l’església “dels totxos”.
Tanmateix, el mateix Caballé reconeixia que l’església guanyava en el moment de celebrar una eucaristia “les vestimentes sacerdotals, les tovalles de l’altar, la lluïssor metàl·lica del calze, els canelobres i les flametes dels ciris encesos ho varien tot, donant-hi nova visualitat. La petita proporció de color que tots aquests elements aporten al conjunt trenca l’ampla uniformitat de la paret i per contrast, també visual, enriqueixen el material d’obra que ara agafa una agradable tonalitat”.
També mereixia opinió la discutida estructura metàl·lica que aguanta el sostre: “unes estructures que sortint d’un gros quadrat central allarguen els seus tentacles en forma de radis fins a la part superior de les quatre parets. Tot repartit simètricament i formant un interessant teixit metàl·lic a base de triangles piramidals de diversos tamanys. Són un dels aspectes més discutits del nou temple perquè també és el que més recorda a tothom la idea de fàbrica. Però aquí si que l’aspecte industrial ha estat realitzat amb molt encert i superada la seva vulgaritat amb unes línies d’evident bellesa. Tal volta és el millor que hi ha en tota l’obra”.
El 1994 i el 2001 es va completar el temple parroquial amb inauguració de les dues naus laterals que ja constaven en el projecte original.
Entre els reptes de futur de l’església, reparar el que aquests 50 anys s’ha anat deteriorant, així com millorar la seva il·luminació i refrigeració i calefacció, avui molt deficients.
