Són molts els pares que no deixen de preguntar-se si els videojocs són bons o dolents pel desenvolupament dels seus fills.
En realitat, no existeix una resposta única, ja que depèn de diversos factors com: la forma de joc, la personalitat del nen, la interacció de l’infant amb familiars i amics, etc.

El joc en si mateix ensenya. Ajuda a desenvolupar tot un conjunt d’aprenentatges, continguts, valors i competències essencials com l’observació, la probabilitat, la rapidesa, l’empatia, la intuïció, presa de decisions, la tolerància a la frustració, la memorització de regles, estratègies per a guanyar…

En la societat actual, sovint no deixem que els infants s’equivoquin, que tornin a començar, els limitem i fomentem la por a equivocar-se i apoderem la frustració. En aquest aspecte, l’essència del videojoc pot tenir un paper molt positiu, ja que si s’equivoquen tornen a començar. S’utilitzen els aprenentatges adquirits i s’adapten, quan ja han après sorgeix un nou repte que els fa utilitzar els coneixements anteriors per incorporar-ne de nous. Descobreixen, passen a una nova pantalla, superen el joc, etc. el feed-back és immediat i continu.

Realment, en l’actualitat s’està mantenint aquesta essència positiva del videojoc?

Malauradament no tots els jocs de nova creació la mantenen.

Sovint els jocs més coneguts de l’actualitat no premien l’habilitat del jugador, sinó que donen facilitats a aquells que gasten més diners. De fet, un dels components més perillosos són les famoses “loot boxes” originades l’any 2006. Actualment, aquestes caixes botí són presents en jocs com “Star Wars Battlefront II”, “Overwatch” o el “FIFA”. Països com Holanda i Bèlgica comencen a legislar per intentar reduir l’accés dels menors a aquest tipus de productes tan perillosos, ja que tenen un poder d’addicció molt potent. Utilitzen sistemes semblants als de les màquines escurabutxaques, la qual cosa està relacionada directament amb la ludopatia. També inclouen els “micropagaments” i/o el “ contingut descarregable” que són de pagament i poden incloure contingut de personatges, “skins” o armes. Ara no guanya el jugador més destre sinó el que ha gastat més diners en aconseguir les millors equipacions.

Un altre perill que amaguen els videojocs és quan es transformen en una obsessió. Arriben els problemes: el nen desdibuixa el límit entre realitat i ficció, es tornen menys sociables, disminueixen l’activitat física, es tornen més irritables i ansiosos. El joc passa a tenir prioritat sobre altres interessos vitals i activitats diàries. És evident que prohibir no serà la millor solució, sinó que caldria trobar la millor manera de controlar i gestionar tant el temps com el tipus de videojocs als que juguen.

Quan parlem de videojocs, com quan parlem de llibres o de pel·lícules hem de saber que n’hi ha de molts tipus (de plataformes, simuladors, de pràctica esportiva, d’estratègia, de lluita o de rol). A diferència de les pel·lícules o els llibres, els videojocs, poden ser molt diferents segons la plataforma o sistema que fem servir per a jugar. Podem jugar fent servir l’ordinador o una de les tres consoles més populars: Playstation(Sony), XBox(Windows) o Nintendo Switch. No cometem l’error de pensar que és el mateix fer-ho d’una manera o d’una altra.

Cada una d’aquestes tres consoles pertany a una gran companyia i és aquesta la que decideix quins jocs estaran disponibles i qui controlarà com es jugarà online. Tenen una botiga interna exclusiva i el catàleg de jocs que ofereixen està limitat a uns gèneres molt específics, quasi bé els podríem resumir en: “jocs de matar”, “jocs esportius” i “jocs de curses”. Cal destacar que Playstation i Xbox es mouen per un públic més adolescent i en canvi, en el catàleg de Nintendo podem trobar jocs adequats per a nens més petits.

Sens dubte la millor opció és fer servir un ordinador, és una eina que permet jugar, no hi ha cap companyia que restringeixi el mercat, són jocs econòmics i a més a més podem trobar molta més diversitat. Podem accedir-hi des de les botigues online: GOG.com o Steam.com. Alguns jocs que poden ser interessants són:

Per a petits: Osmos, Monument Valley, Fantastic Contraption.
Per a mitjans (8-12): Magicka, Rec Room(VR) Splatoon.
Per a grans: The Witness, The Secret of Monkey Island, Braid, Portal, Kerbal Space Program. Simulador de vol DCS(gratuït).

Després d’aprendre una mica sobre el mon del videojoc, de de l’Escola pensem que caldria tenir en compte alguns consells bàsics:

El millor joc pel desenvolupament infantil és el que fem a l’exterior, interactuant amb altres nens, amics o familiars i amb un cert component físic.

Vigilar que el videojoc no interfereixi en les activitats quotidianes.

Abans dels 6 o 7 anys els infants no diferencien entre realitat i ficció; i abans dels 10 són vulnerables a determinades imatges impactants per tant, controlar el tipus de joc.

Gestionar l’estona que juguen (màxim una hora), el volum i la lluminositat que emet la pantalla.

Activar l’opció blue shade que bloqueja la llum blava, utilitzar una aplicació o un filtre.

Deixar de jugar als videojocs després de les 7 de la tarda, ja que aquest tipus de joc requereix proactivitat i estimulació.

A l’hora de comprar un videojoc cal tenir en compte la seva classificació segons el seu contingut i l’edat mínima. Aquesta, aquí a Espanya, segueix la normativa europea PEGI (Pan European Game Information).

Accedir a l’historial d’ús.

És inevitable que els nens juguin amb videojocs, són molt atractius, divertits i aporten grans beneficis però cal anar amb compte per evitar que en un futur no molt llunyà esdevinguin addictes tant al joc com a les tecnologies.

Els nostres esforços com a pares i educadors han de dirigir-se a influir i aconsellar en el què, quant, quan i com jugar-hi.

Miquel Padrós i Cristina Méndez, mestres de l’Escola Mowgli i Israel Fernández, monitor d’escacs.