El juny del 2017, el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 d’Igualada va admetre a tràmit una querella presentada per un veí de Calaf contra l’exalcaldessa Maria Antònia Trullàs Povedano, l’exsecretari municipal Jorge Espirindio Cuerda Mas i els Ajuntaments de Calaf i Manresa pel cas que es deriva del deute i contracte programa entre l’Ajuntament de Calaf i la companyia Aigües de Manresa.
En la querella s’afirmava que tot i que l’Ajuntament de Calaf havia cobrat el rebut de l’aigua als veïns, entre l’abril del 2004 i el febrer del 2011, aquest import no es va abonar a l’empresa Aigües de Manresa, la qual, el 2011 va signar un conveni amb l’Ajuntament per ostentar la condició de mitjà propi i servei tècnic del consistori. A més, a l’octubre de 2013, ambdós institucions van signar un nou contracte programa on, entre altres, establien un import de 656.413, 23 euros, per concepte d’avançament del cànon de servei, que l’Ajuntament de Calaf havia de pagar amb uns interessos extres que suposaven l’increment de 50.000 euros anuals al rebut de l’aigua. Posant de manifest aquests fets, doncs, la querella denunciava per prevaricació i malversació dels fons públics els responsables i reclamava que l’Ajuntament reintegrés als afectats tots els diners pagats en el rebut, corresponent a l’amortització del deute i la nul·litat del contracte, o la seva inaplicació durant la fase d’investigació fins a determinar la quota adequada.
Després del sobreseïment en primera instància i la presentació d’una apel·lació, el Jutjat de Primera Instància ha arxivat definitivament la causa, ja que considera que les accions per les que s’acusa a Maria Antònia Trullàs i Jorge Espirindio no estan tipificades penalment. Així doncs, considera que tant el conveni com els tipus de contracte signat entre l’Ajuntament i Aigües de Manresa són “models de gestió aplicats a molts altres municipis”. A més, també resol que, tot i que és cert que els imports dels rebuts d’aigua cobrats entre el 2004 i el 2011 no es van destinar precisament a pagar a la subministradora del servei, “aquests diners es van quedar a les arques públiques i a la Tresoreria municipal, donant-los una altra finalitat i obligació municipal precisament, per atendre serveis públics del propi Ajuntament”. En aquest sentit, la resolució considera que, al no haver-hi una rellevància típica penal, l’àmbit polític i/o administratiu és el lloc propi i adequat pel control d’aquests fets.
