El creixement de la ciutat d’Igualada al nord del Passeig Verdaguer va obligar el Bisbat de Vic a crear una nova parròquia el 1954. Ubicada provisionalment en un convent de les Carmelites que hi havia a l’actual Avinguda Barcelona, es va engegar un concurs per trobar un projecte arquitectònic per a la nova parròquia. Els escollits són Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, tres joves arquitectes que representen el que després es coneixeria com Escola de Barcelona, un moviment que volia renovar l’arquitectura a casa nostra recollint les tendències d’arreu del món. Les obres s’inicien el 1966 i el temple va ser beneït i inaugurat el 12 de gener de 1969. En anys posteriors es van afegir la rectoria i dues noves naus als costats de la nau central, sempre seguint la línia del projecte original.
L’edifici està constituït per una nau principal de planta quadrada a la qual s’han anat adossant en diferents etapes diversos espais també quadrats i en diferents alçades. El rector de la parròquia, Xavier Bisbal, destaca que el temple “és fruit de la seva època, l’estructura no és la d’un altar en superioritat, sinó que té un esperit assembleari”. Així, el conjunt del temple encercla l’altar des d’una alçada molt propera. Bisbal afegeix que la construcció es produeix en ple moviment postconciliar, “que busca una ruptura amb les formes anteriors”, també en l’arquitectura religiosa.
I la ruptura devia ser monumental, en un edifici que encara avui sorprèn per la seva modernitat: “es buscava una espiritualitat més senzilla i van fer una nau pelada”. Un gran espai quadrat, amb parets de totxo i un sostre amb encavallades de ferro. Ni una sola imatge. I així va ser fins el 1977, quan es van col·locar a la paret del darrere de l’altar major tres imatges representant la Sagrada Família. Són tres figures tallades en fusta de bedoll, obra de l’escultor Joan Mayné i Torras.
Les solucions arquitectòniques busquen la simplicitat i fugen de qualsevol ostentació. Totxo a les parets, estructures de ferro vist, uralita a les cobertes… Xavier Bisbal relata que “són materials buscats expressament” amb l’objectiu “que l’obrer se sentís igual a l’església que al lloc on treballava”.
Al temps que s’edificava el temple, al seu voltant creixien enormes blocs de pisos que acabarien configurant el que avui és el límit entre els barris del Poble Sec i Set Camins, una de les zones més poblades de la ciutat. L’eliminació d’una barrera de vegetació que envoltava bona part del recinte de l’església ha obert una mica més a la ciutat la visió d’una de les seves joies de l’arquitectura contemporània.
Rècord Guiness inclòs
El 1994 es van fer unes obres d’ampliació, les de la nau que alhora és un accés des del carrer Pierola. Per finançar aquesta iniciativa es va voler fer intentant batre un rècord Guiness. El dissabte dia 17 de desembre de 1994 es feu una col·lecta a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada amb l’intent de batre el rècord Guinness de recollida de monedes de cinc pessetes col·locades en superfície plana. El rècord d’Espanya vigent fins aleshores el tenien a Montilla (Córdoba) amb 262 metres quadrats, equivalent a 591.873 duros. La capital de l’Anoia va superar el repte, aconseguint cobrir de monedes 281’225 metres quadrats del sòl de la plaça, superant en 9 metres el rècord i obtenint un total de 3.438.370 pessetes.
