APLEC – Jordi Badia
El català de plàstic és una llengua farcida de construccions artificials. No parlem únicament de mots, sinó d’expressions fixades, de tics i crosses, d’estructura… Gastar català de plàstic vol dir renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió. Pot originar-se en una imitació inconscient, però sovint neix de la mandra de trobar una expressió avinguda amb la llengua de sempre.
Vegem-ho amb quatre exemples:
1. «La cuina és cultura viva i aquest és el motiu pel qual sovint es troben plats semblants en llocs diferents»
Us n’adoneu que «aquest és el motiu pel qual» carrega la frase artificialment i innecessàriament? Doncs per mica que hi pensem en trobarem substituts de seguida: per això (o per aquest motiu, o per aquesta raó): «La cuina és cultura viva i per això sovint es troben plats semblants en llocs diferents.»
De vegades, la construcció no va precedida de pronom: «Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió.» En aquest cas, la solució encara és més fàcil: «Avui sabrem per què va presentar la dimissió» (o «per què va dimitir», encara més simple).
Hem escrit «motiu pel qual» i «raó per la qual» al Google i hi han sortit 304.000 vegades. Si n’hi ha, de plàstic, a la xarxa!
2. «Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. Es desconeix l’autor de l’acció»
És una construcció gairebé fixada: «es desconeix l’autor de l’acció». Per començar, hi ha un ús inadequat del verb desconèixer (i del verb conèixer, primerament) quan vol dir ‘no saber’, ‘ignorar’. Si resolem això, la frase ens sortirà sola: «Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. No se sap qui ho ha fet.»
La cosa encara es complica més si ens ajunten «es desconeix l’autor» i «del qual»: «Interpreta una cançó popular de la qual es desconeix l’autor.» És a dir: «Interpreta una cançó popular que no se sap de qui és» (o «qui va fer», «qui va compondre»…).
3. «Encara no hi ha data per a l’inici de les emissions»
La família lèxica d’inici conté molt de plàstic. Els mots començament i començar, tan habituals en la parla, semblen haver desaparegut de l’escriptura i de la parla formal, com si fossin vulgars, inescaients per a expressar-se amb correcció. Tot és inici i iniciar (i finalitzar, per l’altre cap).
A més, en la frase d’exemple hi ha un altre fenomen típic del català de plàstic: s’hi fan servir substantius en compte de verbs o oracions. Si canviem data per una oració començada per quan, la frase es descabdellarà tota sola: «Encara no se sap quan començaran les emissions.»
Vegem-ho en una altra frase extreta d’un diari: «El conseller diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost.» És a dir: «El conseller diu que no se sap quan es presentarà el pressupost.»
4. «Se suposa que té algun familiar»
Heus ací una estructura provinent de l’anglès: «Se suposa que…». Si parlem com hem parlat sempre recorrerem al verb deure i a la conjunció bé: «Bé deu tenir algun familiar.»
Oi que es veu clar quan t’ho diuen?
Fa anys, sense dir-ne català de plàstic, Joan Sales ja en parlava, d’això, en una carta a Joan Coromines:
«Caldria ficar, ben ficat, dins el cap de la gent, que el català és aquesta llengua que parlem, que tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure’ls aquest complex d’inferioritat que els fa mirar com a “vulgar” allò que ells diuen correntment […]; inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos…»
Justa: no hem de pensar que allò que hem dit tota la vida és vulgar. Així no parlarem ni escriurem d’una manera artificial.
Aquest català encarcarat neix en medis periodístics, però també en tribunes institucionals i en documents burocràtics. El català de plàstic no és natural ni biodegradable. Per això convé llençar-lo al contenidor groc i canviar-lo per material reciclable. Pensem en el futur de la llengua. Siguem ecològics. Consumim productes naturals.
