Un de cada deu estudiants considera que ha patit assetjament escolar en algun moment de la seva vida, i prop d’un 7% es considera víctima de ciberpersecució. D’altres reconeixen haver rebut cops físics. A Catalunya, el fenomen del bullying és un dels més alts d’Espanya, amb cotes que superen les de Andalusia, Melilla i les Balears. Per gèneres, les noies en surten més mal parades que els nois.
Ésser objecte de mofes a l’escola a causa de ser obès, dur ulleres amb vidres molt gruixuts, no pronunciar correctament alguna lletra….no és quelcom de nou. La diferència amb el que succeïa abans i el que ocorre ara, rau en què abans aquest tipus de violència es produïa principalment dins del perímetre dels col·legis. A dia d’avui, les xarxes socials, els telèfons mòbils… no fan sinó prolongar el patiment dels assetjats, i augmentar el ventall de recursos dels assetjadors. Quaranta anys d’escola en democràcia, amb un model de coeducació que va generalitzar les aules mixtes, amb l’acceptació més o menys majoritària que les orientacions sexuals són diverses i els joves encara segueixen emprant termes tan despectius, com per exemple «marica» el company que volen humiliar i «puta» la noia que volen menysprear. Els sociòlegs consideren que el bullying és una pràctica orientada a generar violència, contra els que són diferents. És un problema més complex del que sembla, i que no s’arregla organitzat tallers o fent xerrades. Les formes que té de manifestar-se són diverses: homofòbia, xenofòbia, racisme, intolerància…
L’edat en què una nena o un nen poden començar a patir l’assetjament, és, segons els experts, a partir dels 8 anys. A grans trets, el perfil dels assetjats es caracteritza per una personalitat feble i insegura, amb una baixa autoestima –que pot ser conseqüència, d’altra banda, del mateix assetjament-. Els efectes d’aquesta violència sobre les víctimes deriven en el fracàs escolar, alts nivells d’ansietat i una fòbia total al fet d’haver d’assistir a l’escola. Qualsevol tret físic que els faci diferents a la resta del grup és un motiu per situar-se en el punt de mira de l’agressor. El retrat estàndard de l’assetjador respon al d’una persona que busca el reconeixement dels companys, aprofita aquestes diferències per caricaturitzar la víctima, ridiculitzar-la, perquè així li és més fàcil aconseguir el suport del grup, un grup que moltes vegades no té una escala de valors formada”. Els agressors solen tenir habilitat a l’hora de manipular els que els envolten. Moltes vegades es tracta de nois i noies amb problemes d’afectivitat en les seves famílies, la qual cosa pal·lien amb comportaments que fan sentir-los importants, i que els reforcen en front de la resta.
Si ens fixem en els que ho presencien, els que són testimonis de l’assetjament escolar, la major part de les vegades prefereixen mirar cap a una altra banda i guardar silenci. Aquí és on també caldria començar a treballar per modificar la seva conducta. Haurien de deixar de ser simples espectadors i fer un pas endavant. Això seria de gran ajuts per a tota la comunitat escolar, i molt especialment per als agredits.
El pitjor de tot plegat és que hi ha assetjaments que no tenen data de caducitat. Alguns d’ells es prolonguen fins i tot després de l’etapa del col·legi. Tot plegat pot arribar a deixar seqüeles, que des del punt de vista psicològic, es mantenen durant anys. Amb el pas del temps, els assetjadors poden esdevenir persones que reprodueixen al llarg de la seva vida actituds de domini, fins al punt de poder arribar a ser un maltractadors. Per l’altre banda, les víctimes, poden patir dificultats a l’hora de relacionar-se amb els altres. Que els costi desenvolupar el seu propi patró de conducta social, cosa que els pot repercutir, per exemple, a l’hora de buscar i trobar una feina.
Eduard Creus
