Reflexionem sobre això?: Sempre penso que la vida és complicada, res em va bé del tot. No puc dir que la feina sigui molt dolenta però tampoc puc sentir il·lusió per ella. Canvio pensant que les coses milloraran perquè sembla que aquesta feina va més amb mi, però en molt pocs dies ja penso que no té res de gratificant, que és com l’anterior, malgrat que no tenen res a veure. Altre cop a somiar que potser n’hi ha una altra molt millor que m’espera. Segueixo amb la mateixa insatisfacció. M’esforço, i molt, perquè tothom em diu que és un bon lloc per mi, que encaixa amb el que jo sempre he anat dient, i tot i així la majoria de dies no hi aniria. Observo que és una feina que em podria agradar, però no sento que m’agradi. Quan la miro objectivament sé que les tasques no em resulten difícils, que tenen una dosi adequada de repte i de rutina, que m’haurien de mantenir amb suficient motivació i confiança. Però no. No m’és possible il·lusionar-me…
Quan ens adonem que sempre tenim els mateixos pensaments sobre la vida, que passi el que passi res no canvia, que encara que tinguem una experiència molt nova que ens permet tenir conductes diferents, tornem irremeiablement al mateix que fèiem, que encara que ens aconsellin formes d’actuar diferents no les podem adoptar, que repetim i repetim allò que ens genera malestar, potser caldria pensar que tenim una forma rígida de pensar i actuar. Una forma de ser, difícil de canviar. Una personalitat que ens està donant problemes per falta de flexibilitat.
El que diem “la forma de ser de cadascú”, és el que també en diem “la personalitat”. Una forma de fer que ens identifica i que es manté al llarg del temps de vida d’una forma més o menys estable. El problema és quan aquesta forma de ser no es va adaptant a les circumstàncies, impedint l’aprenentatge i el canvi, perquè llavors és possible que estiguem patint un trastorn de la personalitat.
Dolors Capellades
