Quan tot just han passat quinze dies des que finalitzés la setmana santa, no me’n puc estar de reflexionar aquesta vegada sobre el temps per a ser infant. Em refereixo al dret inalienable que tenen tots els nens i nenes de disposar d’un temps de lleure.
La mainada -petits, mitjans i grans- necessita per a créixer i per a desenvolupar-se amb normalitat i felicitat períodes de desconnexió intercalats en llargues franges rutinàries.
Sortides a l’exterior, passejades per la natura a peu o en bicicleta, practicar esport per oci, fer jocs de sobretaula amb la família, estades a casa d’amics, pintar o dibuixar, llegir i fins i tot mirar la televisió o practicar videojocs. Aquestes són algunes de les propostes per a trencar rutines, desfer-se dels horaris convencionals i improvitzar l’activitat diària.
Són opcions que beneficien els infants, que els complauen i n’afavoreixen el seu correcte desenvolupament.
Algú dubta que els infants necessiten aquest descans?
Algú aposta per allargar els horaris infantils amb la intenció de conciliar la vida laboral dels adults?
Malauradament massa vegades la resposta a aquestes preguntes és positiva.
I per què succeeix això? Al meu entendre per dos motius bàsicament. El primer, perquè moltes famílies busquen en l’escola l’opció fàcil per atendre els seus fills mentre treballen (o no) i en segon lloc, perquè hi ha polítics amb nul·la sensibilitat i coneixements d’infància que escurcen voluntàriament les necessitades vacances escolars.
I així, trobem llars d’infants a la comarca i el país, amb nens escolaritzats fins l’edat màxima de 36 mesos que han lliurat de l’escola els mateixos dies que els seus progenitors de la feina.
Es repeteix el que succeeix durant el curs escolar. Per a molts infants menors de 12 anys una estada diària d’entre 8 i 10 hores a l’escola és habitual.
On és el temps per a ser infant?
On trobem l’espai de gaudi infantil?
I la parcel·la familiar? Quines activitats comparteixen pares i fills en aquestes situacions?
Francament, si considereu que aquest fet ha de permetre’s i és inevitable, pareu el món que jo aquí baixo.
