«5 días sin Nora» de Mariana Chenillo (Mèxic 2009)
PANTALLA OBERTA
Dijous, 10 d’abril, a les 20.00h
Lloc: a la Sala de Socis de l’Ateneu. Entrada lliure

La premisa de la què parteix Mariana Chenillo, per a la seva primera pel.lícula, 5 días sin
Nora, és original i divertida. Com un funeral o la mort d’una persona poden provocar
moments plens de comicitat i d’altres de drama. I això passa en el cas de Nora, que mor
havent preparat tot un funeral tradicional sense complicacions, però intentant manipular
a tot els seus éssers més propers. Se’ns explica els dies posteriors al suïcidi de la dona, amb
un passat ple de secrets, que s’aniran desempolsant mentre transcorre la llarga vetlla.
La història es desenvolupa, doncs, en un context farcit de xocs i contradiccions que duen a
un inesperat desenllaç: l’únic personatge que aconsegueix acomplir tots els seus objectius
està mort des de l’inici de la història, i aquell que odiava amb tot el seu cor acaba per
estimar amb igual o més gran intensitat.

Entre d’altres, un dels motius pels que ens captiva aquest film és la senzillesa en què està
explicada la història. La facilitat amb la què aconsegueix incorporar temes com la religió,
l’amor, la mort, la família, els vincles entre pares i fills,… i tot plegat travessat per una alta
dosi d’humor negre que assoleix moments de comèdia intel.ligents i notables. La fotogra a
és molt bona, i el muntatge amb uns ashbacks intercalats, que ens permeten descobrir
els secrets d’aquesta parella, llueixen. També cal mencionar el repartiment actoral, com
l’habilitat de Chenillo en escriure un guió que, de manera increïble, et trasllada de riure al
drama, de situacions còmiques a situacions de tensió. Quasi tota l’acció passa en un pis, i
així, és excel.lent el tractament i la utilització dels espais.

5 días sin Nora, és una pel.lícula mexicana que ha enamorat el públic, la crítica, i als jurats
dels festivals on s’ha presentat, perquè tracta, de manera senzilla, temes universals, i ho fa
sense bombo i platerets.

«Inside Lewyn Davis» (Joel i Ethan Cohen, 2013)
Divendres, 11 d’abril de 2014, a 2/4 d’11 del vespre al Teatre Municipal de l’Ateneu

“A propósito de Llewyn Davis” descriu la vida d’un jove cantant de música folk
mentre recorre el barri de Greenwich Village durant tota una setmana. Llewyn
Davis s’enfronta guitarra en mà a un despietat hivern novaiorquès i a tota una
sèrie d’obstacles aparentment insuperables. Amb aquest personatge que sobreviu
gràcies a la generositat d’amics i estranys i que treballa on pot, els Coen aprofiten
per fer un recorregut pel panorama musical dels anys 60, des dels cafès del
Village fins als clubs dels magnats de la música.

Aquesta és la història del viatge d’un home que decideix jugar-se tota la vida a
una sola carta, convençut de què ha de seguir el camí que ha triat costi el que
costi. Els germans Coen aconsegueixen novament el miracle de crear una
pel·lícula única i pròpia, un film que només ells podrien fer. Una obra amb un
equilibri total entre les dosis de drama i comèdia, sense excessos cap a una o
l’altra banda, amb la clara prensió de mantenir l’espectador en estat de contínua
alerta, amb aquella sensació de què en la propera escena qualsevol cosa pot
passar.

Aquesta sensació d’espera continua, tan pròpia dels Coen i que probablement
sigui l’element més característic de la seva obra, està sostinguda per una
extraordinària ambientació i unes escenes d’una força tremenda, amb un joc de
llums que et deixen bocabadats, on els actors es mouen, actuen i canten de forma
magistral.

Una nova i preciosa obra rodada en un format més propi del periodisme narratiu
de Truman Capote, en la seva versió més actual, amb el que els Coen ens
demostren que perquè una vida sigui simple, mundana i poc emocionant no té per
què deixar de ser narrada.

Abandonem les històries amb personatges falsament interessants i dirigim la
nostra mirada al que realment interessa!!!