El programa “30 minuts” de TV3 va dedicar el seu reportatge d’aquest diumenge íntegrament a la lluita d’Igualada per reindustrialitzar-se en els sectors del tèxtil i de la pell. El treball «Teixint el futur», de Ramon Anglès i l’igualadí Lluís Jené, ha recorregut casos d’èxit d’aquests sectors a la ciutat donant un missatge de futur esperançador.

Els efectes devastadors de la crisi econòmica sobre l’ocupació fan de la reindustrialització l’autèntica arma de futur. Analitzem les opcions i les dificultats de tornar a la indústria centrant-nos en el cas concret d’Igualada.
 
La fallida de la construcció ha demostrat que és inviable l’aposta de l’última dècada per convertir la capital de l’Anoia en un centre de serveis i residencial, amb una previsió de doblar la població. La comarca lidera els percentatges d’atur de Catalunya. Tot i l’escepticisme de molts empresaris, torna a mirar els sectors tradicionals, el tèxtil i la pell, com a taula de salvació. Són, paradoxalment, els sectors que van deixar milers d’aturats desviant les produccions cap als països d’orient, sobretot la Xina.
 
El sector de la pell, que va passar de dues-centes empreses a tan sols vint-i-vuit, va aturar l’hemorràgia i està creixent des de fa tres anys. El relleu generacional es va traduir en un canvi d’orientació, substituint la producció de soles de sabata per al mercat espanyol pel curtit de pell de primeríssima qualitat, destinada a les principals marques mundials. El gremi treballa com un clúster, promou la investigació aplicada en l’escola universitària i compta amb el suport de l’ajuntament, que s’ha marcat com a prioritat el projecte «Igualada, capital europea de la pell de qualitat». Una de les dades curioses que va exposar el reportatge és que de la igualadina Curtidos Badia havia sortit la pell d’una bossa de mà que l’exprimera dama francesa Carla Bruni va regalar a Michelle Obama.
 
En el tèxtil, encara passen per moments delicats les empreses que depenien fonamentalment del mercat espanyol. Marques emblemàtiques com Punto Blanco o Sita Murt tenen ara mateix EROs temporals i estan modificant les estratègies per obrir nous mercats. La Xina, que ha captat bona part de les deslocalitzacions del tèxtil, es veu també com un mercat a conquerir: els milionaris i la classe mitjana, que poden arribar als quatre-cents milions en pocs anys, reclamen productes europeus i de qualitat. I estan disposats a pagar.
 
Els empresaris que han començat a notar el retorn de la producció són els petits tallers que treballen per a diferents marques. Competeixen la mà d’obra barata i la tecnologia d’última generació i l’agilitat. A diferència de la producció a la Xina, que requereix mig any i grans comandes, els tallers igualadins poden servir els encàrrecs en menys de quinze dies i adaptar-se a les necessitats de les marques en talles, colors i quantitats. Un estudi de FITEX (Fundació per a l’Innovació del Tèxtil) calcula que només recuperant el vint per cent de la producció desviada a Turquia es podrien crear tres mil llocs de treball.

L’augment de la competitivitat també s’ha vist afavorit per la retallada en els costos laborals. Els sous han baixat un promig del trenta per cent en els últims anys i arriben a situar-se per sota dels vuit-cents euros mensuals. Per això hi ha treballadors que són pobres, segons denunciava el coordinador del tèxtil de Comissions Obreres.
 
«30 minuts» ha analitzat aquest moment de moderada esperança amb tallers manufacturers, amb marques emblemàtiques que revisen estratègies, amb treballadors de llarga durada, i amb curtidors, científics i l’administració local. També ha visitat el barri del Rec i ha explorat els nous usos que s’hi donen amb els Amics del Rec i les botigues efímeres.
 
També ha constatat la salut de ferro d’una empresa com Buff, líder mundial en el seu sector, fruit d’una idea afortunada, ben desenvolupada i amb un percentatge d’exportacions pròxim al noranta per cent. I la tossuderia de petits empresaris, com Enric Fillat, que han lluitat per mantenir un substrat industrial sobre el qual es pot teixir el futur. El reportatge constatava, a més, que l’empresa igualadina ha de lluitar contra les múltiples falsificacions que hi ha al mercat.

El reportatge feia servir també imatges històriques -procedents del NO-DO, els arxius de les empreses i l’Arxiu Comarcal de l’Anoia- de la ciutat i de les principals insígnies igualadines del tèxtil. Imatges i spots publicitaris que servien de contrapunt entre un passat d’esplendor i un present difícil on, com va quedar patent, Igualada va “Teixint el futur”.