Juan Carlos González
El passat dijous 14 de desembre es va presentar a l’Ateneu d’Igualada el documental “La revolta de l’U”, un documental que ha recollit l’experiència revolucionaria de l’1 d’octubre a la comarca de l’Anoia. Per a qui no l’hagi vist, el convido encoratjadament a veure’l perquè els seus autors han tingut la valentia, com bé va assenyalar el professor de filosofia Gaetano Chiurazzi, de tractar l’experiència político-social que es va viure als nostres carrers i barris l’1 d’octubre com si d’un laboratori es tractés. Més enllà, però, de l’anàlisi que puguem fer al documental, jo intentaré deixar algunes reflexions que em van sorgir quan el vaig veure.
La matinada de l’1 d’octubre la gent es va començar a trobar als carrers i col·legis electorals per tal de protegir les urnes d’una amenaça que, ja a mig matí, es va fer real a molts llocs de Catalunya. La pugna que es va lliurar aquell 1 d’octubre va ser la del dret a decidir. No podem oblidar que el dret de vot és un dret inalienable i que, per tant, ningú ni cap institució li pot prendre als ciutadans, sinó tot al contrari: som els ciutadans els que cedim els nostres drets inalienables a les institucions amb la condició que aquesta cessió ens retorni prosperitat. Però la cessió d’aquest dret inalienable és voluntària i sempre la podem exercir, independentment de les lleis que hi hagi. Contràriament seriem súbdits en comptes de ciutadans. En la seva majoria, però, els ciutadans de Catalunya es van mostrar com a ciutadans i no com a súbdits quan van exercir el seu dret a vot i també la seva legítima defensa. El que va passar els dies següents de l’1 d’octubre va ser la demostració absoluta que la ciutadania catalana no només defensa els seus drets inalienables, sinó que a més es troba dempeus davant l’amenaça d’aquells que els hi volen arrabassar els seus drets. Parlo del 3 d’octubre i del 8 de novembre, dues vagues generals que van fer efectiva la República catalana proclamada popularment pels seus ciutadans –sense necessitat de grans institucions– mitjançant l’organització popular.
L’1 d’octubre, el 3 d’octubre i 8 de novembre tenen quelcom en comú: es van exercir els drets inalienables de qualsevol ciutadà gràcies a l’organització popular. Són tres dates que mai oblidarem perquè no només es va mirar de cara a l’estat espanyol que pretén, sota el discurs de la legalitat, arrabassar-nos els nostres drets inalienables i reduir-nos a la condició de súbdits, sinó també perquè va retornar aquell alè quasi perdut del 15M que va ocupar les places i les consciències. Certament, el 15M no va passar com quelcom insignificant en l’esfera política, sinó que va tenir la capacitat de fer reflexionar a molta gent, portant la la indignació com a bandera. No obstant, aquesta indignació va quedar-se, pràcticament, en una actitut que només va arribar a materialitzar-se en llocs concrets i desconnectats entre ells. Recordo que aquesta definició es va extreure de l’assaig Indignez-vous! de Stéphane Hessel, i que aquest mateix publicà un altre assaig un any més tard titulat Engagez-vous!: aquesta segona part, que incitava a dur a terme la indignació del 15M, s’ha materialitzat anys més tard gràcies als CDR.
Avui els CDR (Comité de Defensa del Referèndum primer i Comité de Defensa de la República actualment) són quelcom més coneguts. No m’allargaré i només diré que són comitès horitzontals i populars organitzats entre ells a nivell de Catalunya que tenen un objectiu comú: defensar la decisió presa per la ciutadania l’1 d’octubre. El que ha passat des de l’1 d’octubre és que una part important de la societat catalana ha entès que els seus drets no són una cessió de l’estat als individus, sinó que són els individus els que cedeixen aquests drets, formant-se així l’estat. Però és aquesta mateixa gent la que ja no vol cedir aquests drets inalienables a l’estat perquè aquest estat no és garantia de cap dret, inalienable o no. L’1 d’octubre es va viure una revolta que pot esdevenir revolució, però això només dependrà de la gent si vol fer efectiva la República a partir de l’auto-organització o esperar que algú des d’altes institucions s’encarregui. La qüestió que haurem de resoldre a partir del 21D consisteix en si ens mantenim com a ciutadans o esdevenim súbdits. Nune aut nunquam.
