Igualada va dir adéu, ara fa vint anys, a la seva piscina olímpica, un somni dels nedadors de la ciutat que no va perdurar en el temps. El Club Natació Igualada va impulsar amb l’ajuntament de la ciutat la piscina de la Torre de Recasens, en una de les zones d’accés a la capital de l’Anoia. Va ser inaugurada el 1978 “i va acollir un campionat de Catalunya absolut i proves d’altres campionats”, com recorda Eduard Creus, autor del llibre “Aigualits, sí” amb el que es van commemorar els 75 anys del club el 2009.

Una piscina de mides olímpiques a la Igualada dels 70 va suposar una fita per a la natació i un somni fet realitat per al Club Natació Igualada. Però l’alegria no va durar gaires anys. Creus explica que “la construcció no es devia fer bé del tot, perquè hi havia fuites d’aigua, i al final va arribar un punt que la recaptació de taquilla no arribava per pagar la factura de l’aigua”. Amb 50 metres de llargada i més de 20 d’amplada, els més de 2 milions de litres que hi cabien s’havien de reposar constantment perquè hi havia “fuites enormes”, com relata Eduard Creus.

Una reparació a fons podria haver resolt el problema de les fuites, però la piscina de la Torre de Recasens tenia encara un altre inconvenient, encara pitjor. Eduard Creus apunta que “la ubicació no era adient”, perquè la piscina estava al mateix nivell de la riera d’Òdena i les rates es van convertir en assídues usuàries de la piscina. Això, evidentment, va fer fugir el públic familiar que omplia l’equipament durant els estius. La piscina del Molí Nou a Igualada i les que començaven a obrir-se als municipis veïns van acabar accelerant la decadència de la gran piscina Recasens.

Finalment l’Ajuntament d’Igualada decideix tancar l’equipament al final de la temporada d’estiu del 1997. Però la mala sort de la piscina encara no acaba aquí. Poc després del tancament, Eduard Creus relata que “va ser ocupada i es va convertir en un espai de drogues i prostitució”, una situació que es va resoldre amb intervenció policial i l’enderroc parcial de les instal·lacions anys després. A la vista de la trajectòria de la piscina, “era el millor que es podia fer”, reconeix Creus.

Avui són pocs els rastres visibles de la piscina. Una gran extensió de terra lleument enfonsada delata l’espai de la piscina olímpica i alguns graffitis al que queda de les edificacions recorden l’etapa més fosca de l’equipament. Durant alguns anys es va contemplar aquest indret com l’espai on traslladar l’estació de tren i evitar així el pas a nivell que a dia d’avui encara hi ha en un dels accessos a Igualada.

Actualment per una part del recinte passa un dels camins de l’Anella Verda d’Igualada, mentre una altra part dels terrenys acolliran un nou institut. Usos que segurament perduraran molt més que l’efímera piscina olímpica d’Igualada.