Aquest 2017 es compleixen 175 anys del catastròfic aiguat, conegut amb el nom popular de l’Aiguat de Sant Bartomeu de 1842, que va afectar gran part del prelitoral (sector sud i extrem nord-est) i la Catalunya Central, així com la Catalunya Nord. Nombrosos rius i rieres de gran part del país van desbordar-se violentament el 24 d’agost de 1842 (dia de Sant Bartomeu) produint la mort d’una vintena de persones. L’Anoia va ser una de les zones més afectades, on tingueren lloc tempestes intenses que descarregaren puntualment fins a més de 100 mm en unes dues hores, entre les 10 del matí i el migdia.
A causa de la gran quantitat de precipitació caiguda en tant poc temps varen desbordar-se el Corb, l’Ondara, el Francolí, el Glorieta, el Gaià, el Llobregat, l’Anoia, el Cardener, la riera de Rubí, el Congost, el Mèder, el Brugent del Ter, la Muga i riu d’Arnera, així com nombroses rieres, torrents i barrancs de l’Alt i Baix Camp, Priorat, Conca de Barberà, Anoia, Alt Penedès, Bages, Moianès i Alt Empordà; produint danys importants en molts indrets.
El riu Anoia va desbordar-se des d’Igualada fins a la seva desembocadura amb el Llobregat a Martorell, destruint hortes així com inundant la part baixa dels pobles per on hi passa. A Igualada el nivell de les aigües va superar una marca anterior que hi havia de l’extraordinari desbordament de l’any 1803. A la Pobla de Claramunt van esfondrar-se 14 cases causant la mort d’una persona i a Capellades l’aigua va arrasar una presa i diferents molins paperers. Abans de desembocar al riu Llobregat, la força del riu Anoia va destruir un pont de pedra i una fàbrica a Martorell. Un enrajolat permet fer-se una idea de la magnitud de les inundacions a Igualada. Es troba en un dels murs del Molí de l’Abadia, l’edifici més antic que es conserva a la capital de l’Anoia, del segle XII. Una inscripció marca el punt fins el que va arribar l’aigua, una crescuda que avui afectaria bona part del barri del Rec.
Segons expliquen des del Servei Meteorològic de Catalunya, aquest episodi va esdevenir dins del període final de la Petita Edat de Gel, que va ser un període climàtic anòmal caracteritzat per una temperatura mitjana força més baixa que l’actual i una elevada variabilitat climàtica. Aquesta variabilitat es va plasmar en una major ocurrència i simultaneïtat d’extrems hídrics (inundacions i sequeres). És a dir, amb l’ocurrència de sequeres severes junt amb episodis extrems d’inundació a qualsevol època de l’any.
