Amb aquesta sessió s’acaba aquest 2015 per a ‘Pantalla Oberta’. I, també, aquest 2015, s’acaba l’”Any Pasolini”, qui va ser assassinat, ara fa 40 anys, un 2 de novembre a la platja d’Òstia. Pier Paolo Pasolini (o P.P.P., com el coneixen a Itàlia) fou un intel·lectual polifacètic (poeta, cineasta, assagista,….), divers, múltiple. Una figura emblemàtica de la llibertat de viure –viure com vulguis- i de pensar. Pasolini va néixer en el 1922. Sempre va dir que de petit la seva mare li va escriure una poesia, i allò que li va impressionar més era com l’anava corregint, l’anava, diguem-ne,  llimant. Va aprendre, doncs, que la poesia era una tasca delicada i complexa. En el 1948 va començar a desenvolupar una intensa militància comunista. Al gener de 1950 ell i la seva mare marxen a Roma. Allà amb el poeta Sandro Penna, més gran que ell i homosexual, descobreix les nits romanes. Vital com és, allà coneix els joves del subproletariat, descobreix un lèxic i uns costums oposats al món burgés. Al 1955 publica Ragazzi de vida, èxit de venda rotund i que el porta a la fama. Després venen Una vida violenta (1959). Amb Las cenizas de Gramsci (1957) –exhaurit en una setmana- va ser considerat el primer poeta civil de la poesia italiana. Van seguir els llibres La religión de mi tiempo (1961), Poesía en forma de rosa (1964) i Transhumanar y organizar (1971). Aquests quatre llibres són el ‘corpus’ de la seva poesia i són els que van fer cridar al novel·lista Alberto Moravia, en el seu enterrament, que Paolini era un dels pocs poetes que havia donat el segle (“di poeti ne nascono pochi in un secolo….”). I Pier Paolo Pasolini va ser un d’ells.

Al Pasolini cineasta li devem pel·lícules com Accattone (1961), Mamma Roma (1962) i La ricotta (1963), totes elles basades en la vida de les barriades. El seu pas al cinema va semblar una altra manera de fer veure, de donar una visió sobre allò que els romans es negaven a veure. En el 1964 estrena El evangelio según Mateo. Va ser el primer gran èxit de taquilla, com ho serien després El Decamerón (1971), Los cuentos de Canterbury (1972) i Las mil y una noches (1973) o l’estrena pòstuma de Saló o los 120 días de Sodoma (1975). En el 1965 va rodar Pajaritos y pajarracos, una faula entre antiga i moderna en la què estan implicats Totó, pagès i el seu fill (Ninetto Davoli) que s’encaminen per demanar una moratòria pel deute que tenen amb el propietari de les terres. Al llarg del camí, els dos parlen sobre la vida i la mort amb un insòlit acompanyant: un corb xerraire i petulant, que diu ser un intel·lectual marxista de la vella guàrdia i que sustenta la teoria de què la Humanitat es divideix en dues parcel·les: la que hi viuen els ‘ocellots’ i la que acull als ‘ocellets’. En el viatge passa de tot i tot és comentat per l’animal. És una pel·lícula agredolça, política i humanista,  sobre la crisi del marxisme -i del P.C.I.- i la seva personal. També, sobre el progressiu aburgesament de la classe obrera i les transformacions de les barriades populars. Pajaritos y pajarracos fou un dels seus films més discutits i dels que més s’estimava el cineasta friulà