Personatges era, a més d’un programa televisiu, un acte polític. Vist amb ulls actuals, el programa no resistiria les exigències formals mínimes de qualitat televisiva. Era un cara a cara al voltant d’una taula rodona de fòrmica sobre el fons d’una trista cortina grisa, enregistrada només amb dues càmeres molt estàtiques, sense el suport d’un telepronter per a la presentadora, amb entrevistats que fumaven, bevien i suaven davant els focus. Montserrat Roig procurava arribar al plató amb una intensa feina prèvia d’estovament del personatge: havia passat hores amb ell, o amb ella, en escenaris còmodes per a l’entrevistat: a casa seva, el seu poble, el seu barri, mentre la fotògrafa Pilar Aymerich els retratava,… Això facilitava la comunicació alhora de l’enregistrament. L’entrevista partia d’un apunt introductori, on emergia inequívocament l’escriptora, abans de preguntar al personatge per la seva infantesa i endinsar-s’hi després des de la vessant humana a la social, política o professional. Mirava directament a la cara i feia amb la mateixa calma la pregunta amable i la incòmoda. I no interrompia mai una resposta. Manuel Ibáñez Escofet deia: «Més que entrevistes, Montserrat Roig fa hàbils provocacions al monòleg». Tot i així, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l’argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar.
Com n’eren de bons col.legues l’Ovidi Montllor i la Montserrat Roig es pot veure en fets com aquest. Cap allà el 1978, l’editorial Galba va editar un llibre d’Ovidi, Poemes i cançons, que contenia un epíleg, precisament de la Roig –ambdós es van conèixer en el Grup de Teatre Independent (GIT)-, amb un text molt de l’escriptora. “Durant molts dies, em vaig trobar l’Ovidi així, assegut en un angle de la sala, amb els llavis serrats i la mirada sornuda. Jo em demanava: ‘per què aquest xicot té aquests ulls tan innocents i, en canvi, sempre sembla que li deuen i no li paguen?’”. “Al cap d’un temps –escriu la Roig- vaig descobrir les mans de l’Ovidi. I vaig pensar que les seves mans no casaven amb el cos, barreja de mim i d’estibador de moll, ni amb el rostre, car el rostre em semblava de nen pàl·lid, estil Dickens, o sigui amb l’aspecte com si tot just l’haguessin acabat d’apallissar, moralment i físicament”. En aquest text que no ho explica però s’endevina una Montserrat Roig que es desviu per abraçar-lo, acaronar-lo i cobrir-lo de petons, si cal. I és que l’Ovidi, el gos apallissat, era, a la seva manera, un gran seductor.
La sessió es clourà amb l’actuació del músic igualadí, Albert Gàmez, qui versionarà algunes peces del cantant d’Alcoi.
PERSONATGES. CAPÍTOL “OVIDI MONTLLOR”
FITXA TÈCNICA
Direcció i guió MONTSERRAT ROIG
Realització RAFAEL MARTÍN ORTEGA
Productora RTVE – Catalunya (De la sèrie “Personatges”)
Càmeres M. IGLESIAS, J. M. SERNA i C. SOLDEVILA
Control de càmeres V. GRANERO
Mesclador d’imatge E. AZNAR
Cap de so J. L. PENAS
VTR J. DOMÈNECH
Il·luminació J. G. SORIANO
Coordinació d’estudi R. CASTELLÓ
Intervenen MONTSERRAT ROIG i OVIDI MONTLLOR
Durada 47 minuts
País CATALUNYA
Any 1978
Idioma CATALÀ