La projecció de la propera setmana de Pantalla Oberta serà «Las Malas Hierbas» i tindrà lloc dijous 19 de març a les 20h a la Sala de Socis de l’Ateneu Igualadí. Com és habitual, l’entrada és gratuïta.

Alain  Resnais –desaparegut, tot just fa un any- rebia el Premi Especial del Jurat en l’edició de 2009 del Festival de Cannes per la seva trajectòria. Allà va presentar-hi el seu penúltim film –i últim estrenat a casa nostra- Las malas hierbas. El cineasta, juntament amb Godard, Truffaut,… va ser un dels exponents de l’anomenada Nouvelle Vague: la nova ola de cinema francés que va mostrar una altra manera de fer cinema i d’enfrontar-se al cinema.

Sinopsis
A Las malas hierbas, basada en la novel.la de Christian Gailly, Resnais repeteix amb els seus habituals Sabine Azéma i André Dussolier, per tornar a una de les seves constants, l’amour fou (de nou el tema de la follia i que es relaciona amb el seu títol original: la traducció del títol, encara que correcta, perd el sentit de bogeria que aquesta expressió té en francès, i potser haguera estat millor “salvatges”, en fi,….).

Tot comença quan Georges troba la cartera vermella que hi havia a la bossa de mà que li han robat a la Marguerite. En mirar la documentació de la dona amb la intenció de tornar-li, el personatge en queda atrapat. I l’espectador també. El nostre protagonista un atolondrat i esplèndid Dussolier, amaga un secret que mai acabarà desvetllant als espectadors. Aquest misteri fa que augmenti – per a nosaltres i per incomprensibles- la raresa del seu comportament i de les decisions que pren. I al seu costat una protagonista més –diguem-ne- sensata, però que en contacte amb ell, sembla que tot plegat que se li vagi encomanant. Per tant Resnais, vista la història, i de manera coherent, se’ns allunya una mica –en conseqüència- del tipus de narració clàssica. Ens transporta a un relat laberíntic, misteriós, insondable davant les burles que ens fa l’atzar i la dificultat de l’amor.

Toca, doncs, els seus temes de sempre. Una pel.lícula plena giragonses, d’anades i tornades. I fins i tot, en un moment donat, el cineasta ens ofereix una conclusió alternativa al film. No és l’únic recurs, però, que posa en joc, i que utilitza tot picant-nos l’ullet, així sense cap mena de vergonya i del què diran, fa servir el picture-in-picture, quan el protagonista imagina coses, les corregeix, i tot en la mateixa pantalla; o utilitza ralentís o repeticions. O converteix escenes suposadament realistes en autèntiques coreografies de gestos i moviments. O superposa i reitera diàlegs. O s’acompanya d’una veu en off que en alguns dels moments dubta de les seves explicacions que dóna,…. I si tota l’estona fem camí entre la sorpresa i la incertesa, la manera en què es tanca la cinta ens provoca encara més estranyesa que tot allò vist fins aleshores. “Quan sigui un gat, podré menjar xocolatines?”. Una pel.lícula que acaba amb aquesta frase, mai de la vida hauria de decepcionar-nos. Una frase que ens desvia de la trama principal, i que ens suggeerix que estem davant una altra ‘mala’ –i lliure- herba,….  salvatge,…. Surten els crèdits. S’enfosqueix la pantalla. S’encenen els llums. I la pel.lícula continua.