Sí, sí, sí,… se’ns ha acabat el Zoom, però,… no, no, no,… no s’acaben els tele lms. I tant que no,… Aquí en teniu un –i molt poc vist- de Woody Allen. Recapitulem. Som en el 1993 i el cineasta dirigeix Misteriós assassinat a Manhattan. L’any següent, el 1994 fa Bales sobre Broadway i Don’t drink the water. En el 1995 fa Poderosa afrodita i,… però, a veure, a veure,… un moment,… què és això de Don’t drink the water? I en un moment tant creatiu d’Allen i amb títols tan coneguts de la seva filmografia, com és que això ens ha passat desapercebut, sense pena ni glòria? Ei,… tranqui, anem a pams,…. Don’t drink the water (aquí titulada Los Usa en zona russa) és un telefilm escrit, dirigit i interpretat per Woody Allen per a la televisió. D’entrada, val a dir, que es tracta d’una obra teatral d’Allen, la primera escrita per a Broadway en el 1966. En el 1969 és objecte d’una primera adaptació al cinema, dirigida per Howard Morris. Insatisfet, Woody Allen, al cap dels anys, realitza ell mateix aquesta segona adaptació per a la televisió, en la què ens transporta, juntament amb la família Hollander -a l’any 1961-, als moments de l’anomenada ‘Guerra Freda’. Mentre aquesta família està de vacances en un país de l’òrbita soviètica, són confosos amb espies pel fet de fer fotografies en una zona prohibida. La família es refugia a l’ambaixada dels EUA, que de manera provisional està sota el comandament de l’incompetent ll de l’ambaixador, òbviament superat pels esdeveniments. L’ambient a la seu diplomàtica s’enrareix,… i així, la comèdia està servida. Apuntem el to de com va la cosa: què es pot esperar del cap de família Walter Hollander (Woody Allen) que en refugiar-se a l’ambaixada els hi deixa anar: “Som americans, miri la nostra roba!!”. O més tard, en un altra escena, li comenta al cuiner: “Tenen peix?”. “ Tenim pop” -li respon el cuiner-. “He dit peix, no un monstre” –li respon Allen-. I a partir d’aquí, no cal esperar més que escenes delirants, situacions surrealistes,… i la família sembrant el pànic a l’ambaixada que els acull.

I què es pot esperar d’un cuiner foll, un capellà rus i refugiat polític afeccionat als trucs de màgia, d’uns comunistes que volen envair l’ambaixada, d’un sultà amb el seu harem –fellinià, per cert- de 16 dones tapades fins als peus, d’una família americana jueva –i aquí, en diríem “hortera”- de Nova Jersey, d’un diplomàtic amb ambicions inconfessables per tal de pujar esgraons a Washington,… i entre tot aquest
món esbojarrat,… una parella que s’enamora, tal com passava a les absurdes –i genials- paròdies dels Germans Marx? Triomfarà l’amor de la parella? Hi haurà guerra a partir de tan absurd conflicte diplomàtic? El cuiner matarà en Woody Allen o aquest matarà el cuiner? Algú ens traurà de sobre el ‘plasta’ del capellà? Aquest tele lm cal incorporar-lo a un dels moments de la millor vena còmica de Woody Allen (la dels disbarats, la de l’humor jueu novaiorquès,…), la que es copsa –per exemple- a L’última nit de Boris Gruixenko (1975) o al Misteriós assassinat a Manhattan (1993). De fet,… amb Woody Allen no hi ha immunitat diplomàtica,… que valgui.