La Festa Major commemora els 150 anys de premsa escrita a la ciutat recordant ‘El Eco de Igualada’

A més de la mostra de fotografies de Marina Méndez «Arrels», inaugurada aquest dimecres a la Sala Municipal d’Exposicions, la Festa Major d’Igualada proposa des d’aquest dijous tres exposicions de caire ben diferent a la Biblioteca Central d’Igualada. Per una banda, el fotògraf i periodista Oriol Solà i Prat presenta la singular mostra “La vida en un clic”, que en els darrers mesos es va exhibir a La Pobla de Claramunt i Santa Margarida de Montbui. “La vida en un clic”, que exposa diferents valors i conceptes a través de cuidades fotografies protagonitzades per «clics», es podrà visitar fins el 26 d’octubre.

Les altres dues propostes ens faran mirar enrere. L’exposició “Tal com érem” recull retrats realitzats en estudis fotogràfics de principis del segle XX que reflecteixen celebracions de la vida familiar. L’exposició es complementa amb materials relacionats amb les fotografies procedents de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia (recordatoris, estampes, participacions de casament, carnets de ball, etc.) que formen part de la col•lecció local de la Biblioteca i amb textos literaris d’escriptors catalans. “Tal com érem” estarà a la Biblioteca fins el 23 de setembre.

Finalment, la mostra “El Eco de Igualada (1863-1868)”, que es podrà visitar fins el 10 de setembre, recorda el primer periòdic igualadí i les persones que el van fer possible ara fa 150 anys.

“El Eco de Igualada”, un setmanari per impulsar una ciutat en decadència

Tot i que la primera referencia d’una publicació escrita a la ciutat és un “Diari d’Igualada” el 1808 –del qual només se n’ha trobat el que es considera una versió satírica sobre la Guerra del Francès reimpresa en castellà-, la primera publicació anoienca on es constata la voluntat de periodicitat és “El Eco de Igualada”, que surt al carrer el 6 de gener de 1863 impulsat pel boticari Pere Bosch Soldevila i imprès al taller de Joaquim Abadal. A l’equip fundacional del “Eco” hi havia també Jaume Gomis, Timoteu Coll i el Pare Marià Ferrer, fundador aquell mateix any de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Així, Igualada es sumava a les ciutats catalanes on es fundaven institucions culturals i científiques que pretenien canalitzar l’esperit de la Renaixença.

Precisament aquest moviment cultural i cívic pretenia, a mitjans del segle XIX, retrobar les arrels nacionals després del segle i mig de decadència cultural que arrenca amb la derrota catalana a la Guerra de Successió. Entre les iniciatives que s’impulsen en aquest context és l’aparició de les primeres publicacions a ciutats mitjanes de Catalunya. L’historiador Jaume Gullamet considera aquest moment com el del naixement de la premsa comarcal, un model de periodisme popular per la proximitat entre emissor i receptor.

En l’àmbit econòmic, fa 150 anys la comarca de l’Anoia es trobava en un context econòmic amb paral•lelismes amb l’actual, amb una decadència del poder industrial respecte els inicis del segle en un moment en què la industrialització avança arreu de Catalunya. “El eco de Igualada” lluita contra aquesta situació i esdevé un dels principals defensors del ferrocarril entre Igualada i Sant Sadurní d’Anoia. Fins i tot el director de la publicació, Pere Bosch, va composar un “Himne al carril” amb música de Joan Pont. Amb la línia Barcelona-Mataró en funcionament i la imminent posada en marxa de les principals línies ferroviàries espanyoles, s’observava el ferrocarril com una esperança de progrés per a la ciutat. La demanda d’una línia Igualada – Sant Sadurní d’Anoia s’explicava pel fet que allà connectaria amb la línia Barcelona – Madrid que es va posar en funcionament el 1865.

“El eco de Igualada” es va publicar en dues etapes, la primera de 1863 a 1866 (159 números) i la segona de 1868 a 1869 (27 números). El fracàs de la República Espanyola i la restauració monàrquica amb Alfons XII portarà una dècada de tensions polítiques i també de silenci periodístic a Igualada. No serà fins la dècada de 1880 que aparegui una altra publicació. Des de llavors, més de 200 publicacions –diaris d’informació general, esportiva, satírics, d’entitats, etc…- han copsat el pols de la ciutat. A banda del Full Dominical, només tres han aconseguit superar els 50 anys de publicació ininterrompuda: el setmanari –després bisetmanari- “Igualada” (1941-1995) i la revista “Vida…” (1946-2000).

Per conèixer la història de la premsa editada a Igualada resulta imprescindible el treball de Maria Teresa Miret “La premsa a Igualada (1808?-1982)” editat en dos volums per la Generalitat de Catalunya el 1983.