El reportatge social, eufemisme del que el gremi dedicat a la fotografia i el vídeo coneixia com BBC (Bodes, Batejos i Comunions), viu una autèntica revolució des de fa alguns anys.

La irrupció de les càmeres DSLR -les reflex de la fotografia que incorporen la possibilitat de gravar vídeo- van fer possible donar una estètica cinematogràfica que molts autors han aprofitat per anar un pas més enllà i convertir el vídeo social en petites històries que busquen afegir l’emoció i la intenció narrativa al recull convencional d’un dia tan important per als seus protagonistes.

Per reconèixer aquest salt qualitatiu en el vídeo de bodes, un dels majors directoris d’autors del món, Inspiration Photographers, organitza cada any els premis Golden Lens, considerats els Oscars dels vídeos de bodes. Els premis es lliuraran el proper 8 de novembre a la localitat brasilera de Dom Bosco, a la regió de Santa Catalina.

L’igualadí Sergio Mancebo ja té assegurat el cinquè premi en la categoria de millor història pel seu vídeo “No quiero un príncipe”, un recorregut pels preparatius i la cerimònia de casament d’una parella, des de les proves del vestuari fins a les habituals fotografies després de la boda, passant per les emocions viscudes al costat de familiars i amics. Tot plegat bastit amb una cuidada fotografia que té una mirada discreta i intimista que també recorre a codis que recorden al documental.

No és l’únic reconeixement al que opta Mancebo, que també és un dels 25 finalistes en la categoria d’autor revelació de l’any. L’igualadí Sergio Mancebo competeix pel guardó amb creadors d’Itàlia, Nova Zelanda, Brasil, estats Units, Regne Unit, França o Holanda.

La simple nominació “ja és un premi, per mi ja he guanyat”, reconeix l’igualadí. El reconeixement “ho suposa tot, perquè nosaltres vam néixer del no res, hem estat autodidactes i tot just fa un any que hem començat a formar-nos per anar més enllà”.
Feina en parella

I qui fa tàndem amb ell és la seva dona, Raquel, amb qui van crear Visual Seyra. Mancebo reconeix que treballar amb la seva parella “fàcil no és”, però que després de “tota una vida junts” se’ls ha acabat fent fàcil.

Ella és la responsable de la fotografia dels casaments i ell del vídeo, però “el treball és de tots dos, jo ho puc fer perquè tinc la complicitat amb Raquel” i sobre el terreny, ja sigui a esglésies, restaurants o jardins, “amb una mirada ens entenem”. I així, discretament, deixen constància audiovisual d’un dia irrepetible.

I després de compartir els casaments de parelles al costat de la seva parella assegura que “no ens portem el treball a casa” i reconeix bromejant que “una part bona és que en l’aspecte econòmic, tot queda a casa”.