«Grupo 7» i «La comedia de la vida», al Cineclub Ateneu

Per aquest dijous, 7 de febrer, el cicle «Pantalla oberta» del Cineclub Ateneu proposa «La comedia de la vida» (Du levande), pel·lícula suïssa de 2007. Com és habitual, la sessió es farà a les 8 del vespre a la sala de socis de l’Ateneu amb entrada lliure.

Què és La comedia de la vida?. Algú l’ha definit com l’encreuament impossible entre el cinema dels Monty Python i el d’Ingmar Bergman –ui,… glups!!!-. És el primer film que s’ha estrenat a l’estat d’un dels actuals i grans directors del cinema suec: Roy Andersson. La seva és una pel·lícula farcida d’humor negre i en la què parla de què tots els éssers humans vivim moments de grandesa i de misèria. I en funció d’allò que ens va arribant, prenem unes decisions o unes altres, però sempre necessitem als altres per a viure. Comèdia tràgica sobre l’home en estat pur, els seus comportaments en societat, els seus pensaments, les seves preocupacions i els seus desitjos d’estimar i ser estimat. Ens trobem, doncs, davant d’una galeria de personatges que van desfilant per situacions quotidianes, a vegades surrealistes, i així ens mostren la seva particular filosofia de vida. Això fa que La comedia de la vida sigui una de les més insòlites propostes del cinema recent. Una ‘rara avis’.

És una pel·lícula completament allunyada, també, dels hàbits actuals narratius, sense un plantejament, ni un nus, ni un desenllaç. Ens trobem davant un curull de personatges comuns i delirants –ni protagonistes ni secundaris- en un seguit d’escenes curtes, algunes són minses històries, d’altres són instantànies de vida –absurda-. Amb una estructura narrativa –entre escenes- a partir de fenòmens comuns com les tempestes o els avions que hi ha al cel, o fins i tot, els somnis d’algun personatge.

Roy Andersson, suec, té fins ara quatre llargmetratges: Giliap, En kärlekshistoria, Sänger frän andra väginen, i la que us presentem avui, La comedia de la vida. El seu és un estil de comèdia de l’absurd –més tirant cap a l’estil de Buster Keaton, per entendre’ns-. El cineasta, ha passat gran part de la seva vida professional a la publicitat –fent més de 400 anuncis-, a més d’haver signat 2 curtmetratges. La comedia de la vida va ser la candidata sueca per lluitar per l’Òscar a la millor pel·lícula estrangera, a més de participar a Cannes, va rebre el Premi Especial del Jurat del Festival de Sevilla i una nominació com millor director en els Premis de Cinema Europeu.

La comedia de la vida és un interessant, sarcàstic i sobretot molt recomanable film –per estar allunyat dels cànons i les històries ‘made in hollywood’-. En definitiva, és un cinema per veure, per gaudir-lo i amb una excel·lent banda sonora. O sigui, deixeu-vos portar, i mireu, mireu,….

I divendres, «Grupo 7»

Per altra banda, el divendres 8 de febrer de 2013, a 2/4 d’11 del vespre, al Teatre Municipal de l’Ateneu, el Cineclub proposa la cinta espanyola «Grupo 7».

Aquesta és una pel·lícula policíaca d’acció i intrigues, persecucions i detencions, però també és un drama de lleialtats i mentides d’un grup d’homes durs que, en el fons, no deixen de ser vulnerables i d’estar desvalguts, i que malgrat que amaguen les seves pròpies misèries amb una actitud violenta i arrogant, no poden evitar inesperades mostres de tendresa.

Com ja ho va fer No habrá paz para los malvados o més recentment, El cuerpo, estem davant d’una nova demostració que per fer un bon cinema de gènere, emocionant, vibrant, ben interpretat i, en definitiva, efectiu, no cal clonar el cinema nord-americà. Hi ha suficients reals i properes en aquells límits exteriors de la nostra societat, en aquella parcel·la que en el nostre dia a dia només ocupa petites columnes dels diaris. Un món de drogues i marginació que fa 20 anys poblava les nostres grans ciutats i que, perquè no quedava bé en els grans esdeveniments que es preparaven, va ser amagat sota l’estora sense cap tipus de miraments. Va passar a Sevilla amb l’Expo 92, però també a Barcelona durant la celebració dels Jocs Olímpic, amb prostitutes i ionquis fora de circulació, com veritables empestats.

Aquest “tot s’hi val” per garantir la seguretat de milions de visitants queda retratat amb una veracitat i honestedat impressionants, amb una gran direcció i posada en escena i amb un planter d’actors (fins i tot us reconciliareu amb el Mario Casas), que ens recorda que, com a societat, no hem canviat tant.