Què és La comedia de la vida?. Algú l’ha definit com l’encreuament impossible entre el cinema dels Monty Python i el d’Ingmar Bergman –ui,… glups!!!-. És el primer film que s’ha estrenat a l’estat d’un dels actuals i grans directors del cinema suec: Roy Andersson. La seva és una pel·lícula farcida d’humor negre i en la què parla de què tots els éssers humans vivim moments de grandesa i de misèria. I en funció d’allò que ens va arribant, prenem unes decisions o unes altres, però sempre necessitem als altres per a viure. Comèdia tràgica sobre l’home en estat pur, els seus comportaments en societat, els seus pensaments, les seves preocupacions i els seus desitjos d’estimar i ser estimat. Ens trobem, doncs, davant d’una galeria de personatges que van desfilant per situacions quotidianes, a vegades surrealistes, i així ens mostren la seva particular filosofia de vida. Això fa que La comedia de la vida sigui una de les més insòlites propostes del cinema recent. Una ‘rara avis’.
És una pel·lícula completament allunyada, també, dels hàbits actuals narratius, sense un plantejament, ni un nus, ni un desenllaç. Ens trobem davant un curull de personatges comuns i delirants –ni protagonistes ni secundaris- en un seguit d’escenes curtes, algunes són minses històries, d’altres són instantànies de vida –absurda-. Amb una estructura narrativa –entre escenes- a partir de fenòmens comuns com les tempestes o els avions que hi ha al cel, o fins i tot, els somnis d’algun personatge.
La comedia de la vida és un interessant, sarcàstic i sobretot molt recomanable film –per estar allunyat dels cànons i les històries ‘made in hollywood’-. En definitiva, és un cinema per veure, per gaudir-lo i amb una excel·lent banda sonora. O sigui, deixeu-vos portar, i mireu, mireu,….
I divendres, «Grupo 7»
Aquesta és una pel·lícula policíaca d’acció i intrigues, persecucions i detencions, però també és un drama de lleialtats i mentides d’un grup d’homes durs que, en el fons, no deixen de ser vulnerables i d’estar desvalguts, i que malgrat que amaguen les seves pròpies misèries amb una actitud violenta i arrogant, no poden evitar inesperades mostres de tendresa.
Com ja ho va fer No habrá paz para los malvados o més recentment, El cuerpo, estem davant d’una nova demostració que per fer un bon cinema de gènere, emocionant, vibrant, ben interpretat i, en definitiva, efectiu, no cal clonar el cinema nord-americà. Hi ha suficients reals i properes en aquells límits exteriors de la nostra societat, en aquella parcel·la que en el nostre dia a dia només ocupa petites columnes dels diaris. Un món de drogues i marginació que fa 20 anys poblava les nostres grans ciutats i que, perquè no quedava bé
Aquest “tot s’hi val” per garantir la seguretat de milions de visitants queda retratat amb una veracitat i honestedat impressionants, amb una gran direcció i posada en escena i amb un planter d’actors (fins i tot us reconciliareu amb el Mario Casas), que ens recorda que, com a societat, no hem canviat tant.