El divendres passat, l’escenari de l’Ateneu Igualadí es va transformar en més que un altre Músiques de Butxaca. Com va explicar detalladament Pere Camps, director del Projecte cultural Bar-nasants Cançó d’Autor, Igualada és enguany una de les més de 25 seus del festival arreu del món. I aquesta sensació de formar part d’un projecte en xarxa més gran i especialment compromés amb la cultura i la llengua hi va ser ben present tota la nit.
La música va arrencar a càrrec del cantautor Dídac Rocher, col·laborador a l’últim disc de VerdCel, que va presentar dues cançons del seu propi pròxim treball, sol i a la guitarra. Aquesta petita sor-presa introductòria va deixar l’escenari a punt per l’aparició del conjunt liderat per alfOnS Om, que, després d’anunciar que estaven aquí per presentar el seu nou disc doble Bifocal, van multiplicar els decibels posant en funcionament tots els instruments de l’escenari. El primer que sorprén del directe de VerdCel és la vivacitat amb que sonen les cançons comparades amb les seves gra-vacions d’estudi. Jo mateix n’havia escoltat dues o tres sense que acabessin d’atrapar-me abans del concert, però la nit de divendres em van convéncer des del primer moment. No és que perdin ni una mica de la complexitat i els matisos de les seves composicions folk rock, és que tot sona més expressiu, més imprevisible. Amb la base rítmica a càrrec de Marcel Ferrer al baix elèctric (alternant amb el teclat en alguna cançó) i Raül Lorenzo a la batería i diverses percussions, rajava sense parar la cascada de cordes esquinçades de la guitarra de l’alfOnS, sempre acompanyada de la de Toni Medialdea, firmant una i altra vegada petites melodies i frases musicals que donaven a la barreja d’instruments una riquesa realment incommensurable.
Però la protagonista absoluta (no només de la música, sinó de la nit) va ser la veu, el vehicle de la paraula; concretament, la veu de l’alfOnS. Una de les virtuts de la música de VerdCel és la claredat: la claredat amb que la veu s’alça per sobre del coixí musical, una veu amb una presencia imponent i segura, i la claredat amb la que recita unes lletres amb una clara (valgui la redundància) voluntat crítica i d’actualitat. També la veu i la claredat amb que el músic va introduir cada cançó, donant el context i les pistes per interpretar-les. I és que tot formava part de l’espectacle: des de la paraula parlada, a la paraula cantada, passant, per moments, per una sort de paraula “musica-da” o de recital poètic amb base instrumental, al que també va a tornar a contribuir Dídac Rocher, o inclús pel monòleg teatral, quan l’alfOnS deixava de banda la guitarra per entregar-se comple-tament a l’interpretació (vocal i física) dels textos. En aquests moments em va resultar inevitable pensar, tant per l’aspecte físic com per la presencia hipnòtica de l’alfOnS a l’escenari, en el Jim Morrison barbut dels últims anys, un dels llegendaris arquetips universals del poeta que es disfres-sa de músic.
El concert va culminar amb una versió de “Qué volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima, dedicada a Jordi Cuixart, que va entusiasmar a un públic ja entregat i que reflec-teix bé aquesta velada de músiques, poesia, teatre i llengua de butxaca. En definitiva, cultura i compromís, o cultura compromesa, tot un estendard tant pel festival Barnasants com pels inimi-tables VerdCel.
David G. L.
