A la lingüista Carme Junyent se li acumula la feina aquests dies amb la presentació del seu darrer llibre, Escoles a la frontera, per diferents municipis de l’Anoia. Aquesta mateixa setmana estarà a Igualada (dijous), Òdena (divendres) i Carme (dissabte). Justament la publicació és una mena de crònica del viatge que va fer l’autora per la comarca preparant una investigació sobre els centres educatius. L’autora masquefina ofereix aquí un llibre que camina entre la crònica d’un viatge i la microhistòria local amb el tema de les escoles com a fil conductor. “Pensava que no interessaria a ningú, perquè té coses molt diferents”, reflexiona l’autora. Junyent també apunta que el llibre és “un retrat de l’Anoia en un moment determinat, que l’he fet jo: no és objectiva ni exhaustiva, és el que m’he trobat”. Sense saber com definir-lo, creu que potser la definició que més s’aproxima és el del “llibre de viatges d’una lingüista”.

Escoles a la frontera també és una reflexió sobre aquest últim concepte: el de frontera. “Aquesta idea anava sortint per tot arreu”, assegura Junyent, que creu que “històricament l’Anoia ha estat terra de fronteres”. Però quan va fer la recerca d’on deriva el llibre, entre el 2010 i el 2011, la comarca estava en plena crisi econòmica i el creixement s’havia acabat: “En aquest sentit, la frontera també era temporal.” A tot això cal sumar-hi les peculiaritats de l’Anoia, amb zones molt diverses i amb una perifèria a la qual li costa sentir-se anoienca. De fet, “el sentiment de pertinença només es dóna a la Conca d’Òdena”, indica l’autora, que havia valorat com a títol del llibre La comarca inexistent.

Durant el seu viatge per l’Anoia, Junyent va treballar sobretot amb les escoles públiques de la comarca. Allà va veure de prop com la immigració dels últims anys ha transformat “la realitat lingüística”, ja que actualment “més del 10% de la població no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua”. Junyent sap de què parla, ja que dirigeix el Grup d’Estudis de Llengüs Amenaçades de la Universitat de Barcelona. Com a experta en la matèria, la autora masquefina creu que qui considera que això és una amenaça pel català s’equivoca, perquè aquest fenomen “ens permet guanyar nous parlants”. Junyent creu que el català “fa anys que no para de recular” davant la pressió del castellà, però reflexiona que una llengua suporta millor aquesta pressió en una societat diversa com és actualment la catalana. “Si alguna cosa salvarà al català, serà aquesta”, conclou sobre el fenomen migratori. “Hi ha persones que han identificat el valor de la seva llengua gràcies a la situació d’aquí. Això genera una nova dinàmica que pot donar nous parlants, però des de la reciprocitat”.

Encara que li va costar trobar una editorial que apostés pe Escoles a la frontera, l’autora masquefina es mostra molt satisfeta amb l’acollida que està tenint a tota la comarca. “Està anant molt millor del que m’hagués pogut imaginar. Quan presento el llibre, la gent té ganes de parlar-ne”, assegura Junyent, una escriptora que reconeix que “em costa molt escriure i aquest llibre vaig trigar molts anys a fer-lo”.