Un any més arriba l’estiu i el final de curs amb l’esperada Mostra de l’estudi de’ll ARTE, que
ens torna a reunir al teatre de l’Ateneu amb ganes de dansa i espectacle. M’assento a la meva
butaca emocionada, esperant que s’aixequi el teló i tot d’una veig a la Mariona Camelia donant
els últims detalls als tècnics.
Paisatges familiars… em permeto començar aquestes línies per el final de la funció. Quin millor
retrat de família podríem tenir, veure les tres generacions del dell’ARTE sobre l’escenari. Les
llàgrimes broten dels meus ulls, no ho puc evitar… És tanta la força, l’alegria, l’amor i la passió
per l’art d’aquestes tres meravelloses dones, que és inevitable sentir-se desbordat per
l’emoció.
I no només elles, tot l’equip que forma part d’aquest espectacle, ballarins i ballarines donantse
a la interpretació amb una entrega digna d’admiració. Sense oblidar-nos dels tècnics
d’escenografia, llum, so, del regidor i dels fantàstics vestuaris triats a cada actuació. Una unió
màgica, un donar i rebre, senzillament el segell de l’estudi.
Amb força comença la posada en escena, la mateixa força dels esclaus i esclaves dels camps de
cotó, segueixen les delicades ballarines xineses, el pols màgic de les estrelles, els efectes del
batre de les ales de fràgils papallones, la contundència dels moviments de les ninjes, les
màscares insinuants de Venècia, uns gats molt suggerents i per últim un creuer d’allò més
refrescant, al que tots i cada un dels espectadors ens hauria agradat pujar.
Tot passa tan ràpid davant dels meus ulls, es fa curta la sessió!
Però marxo plena d’aquest regal meravellós, allò que es viu de veritat no s’escapa de les mans,
no es pot amagar, no s’oblida, no es panseix, simplement creix i dona llum.
Liliana Sáenz
