Un any més arriba l’estiu i el final de curs amb l’esperada Mostra de l’estudi de’ll ARTE, que

ens torna a reunir al teatre de l’Ateneu amb ganes de dansa i espectacle. M’assento a la meva

butaca emocionada, esperant que s’aixequi el teló i tot d’una veig a la Mariona Camelia donant

els últims detalls als tècnics.

Paisatges familiars… em permeto començar aquestes línies per el final de la funció. Quin millor

retrat de família podríem tenir, veure les tres generacions del dell’ARTE sobre l’escenari. Les

llàgrimes broten dels meus ulls, no ho puc evitar… És tanta la força, l’alegria, l’amor i la passió

per l’art d’aquestes tres meravelloses dones, que és inevitable sentir-se desbordat per

l’emoció.

I no només elles, tot l’equip que forma part d’aquest espectacle, ballarins i ballarines donantse

a la interpretació amb una entrega digna d’admiració. Sense oblidar-nos dels tècnics

d’escenografia, llum, so, del regidor i dels fantàstics vestuaris triats a cada actuació. Una unió

màgica, un donar i rebre, senzillament el segell de l’estudi.

Amb força comença la posada en escena, la mateixa força dels esclaus i esclaves dels camps de

cotó, segueixen les delicades ballarines xineses, el pols màgic de les estrelles, els efectes del

batre de les ales de fràgils papallones, la contundència dels moviments de les ninjes, les

màscares insinuants de Venècia, uns gats molt suggerents i per últim un creuer d’allò més

refrescant, al que tots i cada un dels espectadors ens hauria agradat pujar.

Tot passa tan ràpid davant dels meus ulls, es fa curta la sessió!

Però marxo plena d’aquest regal meravellós, allò que es viu de veritat no s’escapa de les mans,

no es pot amagar, no s’oblida, no es panseix, simplement creix i dona llum.

Liliana Sáenz