Jan Cvitkovic, cineasta nascut a Eslovènia, comparteix amb d’altres autors aquest esperit balcànic que transita des de l’humor a l’horror, tot descrivint les tensions que bateguen en aquests indrets d’aquesta part d’Europa. A De fosa en fosa –la seva segona pel·lícula- el protagonista, Pero, amb trenta anys damunt (i que viu amb el seu pare i les seves dues germanes, una d’ella sordmuda i l’altra amb una criatura), és sensible i intel·ligent. Es guanya la vida amb un treball força peculiar: escriure i pronunciar els discursos de comiat en els funerals del poble on viu. Sense voler, inconscientment o no, aquests textos esdevenen un comentari sobre la seva pròpia vida i la dels altres, de personatges una mica desconcertats que cerquen respostes i que no sempre les troben. I és així, com a partir d’aquests discursos fúnebres, l’espectador presencia tota una reflexió sobre tot allò que acompanya la vida i la mort. El film, d’estètica realista, i amb esquitxos paròdics, acaba oferint, i combinant, moments de riures i de plors, amb una mescla sensata entre l’absurd i el seny. La banda sonora hi juga un paper essencial, amb temes “disco” de començaments dels 80 com el “I will survive” de Gloria Gaynor, interpretat per l’orquestra del poble a base de trombons i tambors.
De fosa en fosa o una reflexió eslovena sobre la ironia de la vida.