Les societats agràries han estat el gresol de molts dels termes que perduren en les societats industrials per a referir-nos a realitats que excedeixen l’àmbit del sosteniment de la vida material. El mot cultura n’és un de ben típic i representatiu. I tan antic com la nostra llengua mare: l’hem manllevat de l’homònim llatí, on conservava clarament, a oïdes romanes, el seu arrelament inequívoc en les activitats de conreu del camp, d’on també va passar a denotar el tracte en les relacions humanes i àdhuc el que Plató anomenava la cura de l’anima. De fet, el ventall de significats que recobria el verb llatí colo, lexema de cultura, era molt ampli: des de cultivar els camps, la vinya, els fruits i els animals, fins a habitar als camps i a la ciutat, i vetllar o tenir cura de persones i venerar i honorar els parents i els déus. No resulta estrany, doncs, que el mot i derivats s’estiressin semànticament fins a abastar l’exercitació i el conreu de l’amistat, de la memòria, de la justícia, de la pietat religiosa i, en fi, de les facultats superiors i característiques de l’ésser humà, que és l’àmbit on situem actualment la cultura.
Definir, però, aquest mot no resulta fàcil. I menys fàcil resulta encara exposar-ne la importància. Intentem-ho, tanmateix. Si emprem la via cognitiva, haurem de preparar-nos per a una llarga llista d’activitats: per cultura entendríem aquell amplíssim conjunt de coneixements que hem assolit i utilitzem en els àmbits de la literatura, la història, la ciència, la tecnologia, la religió, l’ètica, etc., etc. O sigui, equivaldria pràcticament al patrimoni de tot el que la humanitat ha arribat a saber i aplicar amb mestria. Si, en canvi, limitem el concepte al domini específic de l’anomenada antropologia cultural, llavors es referiria a la concepció de la vida característica d’un poble o societat, en la mesura que es manifesta en les creences últimes sobre la realitat, els costums, tradicions i valors, i en l’organització del poder, de la família i dels grups. Aquesta segona accepció ja no subratlla només les coneixences i procediments, sinó que també posa l’accent en el conreu que la humanitat duu a terme sobre ella mateixa de manera global en diferents contextos històrics i geogràfics del planeta.
I una tercera possibilitat provindria del món de la filosofia. El conjunt de les facultats de què consta l’ésser humà constitueix el nostre psiquisme. Les podem destriar entre cognitives i afectives. Les primeres inclouen la percepció, la memòria, la raó o intel·ligència i la imaginació. Fan possible, totes elles i actuant sinèrgicament, assolir coneixements i tècniques efectius, orientar-nos enmig de la fragilitat de la vida, resoldre problemes, projectar-nos cap al futur, etc. La dimensió més afectiva de l’ésser humà es manifesta en els sentiments, les emocions i les passions, que mobilitzen, sigui reactivament sigui proactivament, la nostra persona cap al que considerem valuós, perillós, desitjable, plaent, dolorós, evitable, etc. Del conjunt d’aquesta capacitat de valorar el que ens impacta en nivells profunds del nostre jo, se’n diu tradicionalment facultat estimativa. Lligada a la llibertat humana, al món dels valors, a la voluntat i a la intel·ligència, integra la persona en la seva complexa unitat i obre les potes a la significació profunda de l’art o les arts en totes les seves expressions.
Bo i aprofitant els tres enfocaments esmentats, podríem dir que la importància de la cultura en l’ésser humà consisteix en el fet que gràcies a ella és possible desenvolupar plenament el psiquisme humà, sostreure’ns a una concepció materialista o reduccionista de la vida que la limités a una sola dimensió, incorporar les noves generacions en el procés de reapropiació del llegat de la nostra societat, potenciar la creativitat i originalitat de les formes d’expressió artística i experimentar que la tasca fonamental que incumbeix l’espècie humana en aquest planeta rau a donar un senti global i últim, pacífic i constructiu, a la convivència de pobles i àrees geogràfiques ben diversos. L’experiència local d’una Igualada que ha ostentat la capitalitat de la cultura catalana ens pot fer entrellucar que el futur de la humanitat passa, justament, pel conreu d’aquesta triple via: a) universalitzar els coneixements sense els quals avui dia ja no podem entendre objectivament el món ni contribuir a una globalització humanitzadora i no simplement neocapitalista; b) respectar, potenciar i posar en comú els valors, les aportacions i les intuïcions humanament importants de les diverses cultures del planeta; i c) estimular el desplegament de les facultats superiors de tota persona, per tal que el treball en grup, la dedicació a activitats nobles, la reflexió ponderada sobre la vida, la recerca de la veritat i de la justícia, el control de les pròpies deficiències i les aportacions artístiques donin testimoni de l’elevada dignitat de la vida humana. En el patrimoni cultural d’una nació detectem el deler de l’entera humanitat per una existència plenament digna per a tothom. Treballem-hi en bé del globus que ens sosté enlaire!
Joan Ordi
