Igualada ja fa uns anys que va formalitzar l’agermanament amb Mahbes, un dels campaments de refugiats del poble Sahrauí, situat en ple desert i prop d’Algèria, d’ençà que es varen veure obligats a abandonar el seu país després dels fets del 1975.

El Sàhara Occidental depenia d’Espanya i, en el procés d’independència subsegüent, el 16 d’octubre de 1975 la Cort Internacional de Justícia va determinar que el territori era del poble sahrauí i que aquest tenia el dret d’autodeterminació. Però això no va caure gens bé al llavors Rei del Marroc Hassan II, i el 6 de novembre del mateix any 350.000 civils creuaren la frontera per ocupar el territori “de forma pacífica”, la coneguda “marxa verda”, una maniobra per obligar a Espanya a que abandonés el que durant tants anys havia estat la seva colònia. En uns moments en que el dictador espanyol Francisco Franco ja s’estava morint al llit, el seu successor Juan Carlos I va decidir la retirada de les tropes de l’exèrcit espanyol que ja s’estaven preparant per anar a la guerra. Una setmana després, al marge de les Nacions Unides, es va signar l’Acord Tripartit de Madrid pel que es va cedir la administració del Sàhara a Marroc i Mauritània.

De llavors ençà, el poble sahrauí que viu als territoris ocupats està patint el jou de la repressió més ferotge per part del Regne del Marroc que s’ha fet amb l’explotació d’una de les mines de fosfats més grans del món a banda d’un enorme banc de pesca, reserves de petroli, gas, ferro, coure i urani, entre d’altres… Mentre que els qui estaven vinculats al Front Polisari iniciaren el seu èxode veient-se obligats a viure en uns campaments de refugiats prop d’Algèria, en ple desert, en unes condicions més que precàries que duren encara avui, gairebé 50 anys després.

Durant un temps els homes del Front Polisari es varen dedicar a la guerra de resistència d’aital ocupació, i la seva població condemnada a viure de la solidaritat internacional sense país ni estatus, mentre les dones restaven als campaments i, de la mà de països solidaris, es formaven com a mestres o metgesses, mentre que el seu estatus és d’apàtrides, quan tenien país, territori i pàtria.

Precisament en un dels viatges a Espanya per temes de renovació de la documentació d’apàtrida, la setmana passada ens va visitar NINA Mhded SALAM. Ella va néixer a Dajla (Sáhara Occidental) del que va haver de marxar l’any 1979 amb la seva família. Va anar primer a Mauritània on va poder continuar els seus estudis fins ser comadrona, continuant més tard a Algèria (1980-1984) on es va llicenciar en obstetrícia. Actualment viu al Barri 4 dels Camps de Refugiats que els sahrauís tenen a Mahbes.

Ella és comadrona, donant atenció materno-infantil i les múltiples funcions de cura en l’àmbit de l’atenció primària, i és responsable de l’Àrea de salut materno-infantil i membre del Comitè de Gènere i atenció materno-infantil en el dispensari de Mahbes. Ens explica la summa precarietat de la població que presenta un alt índex de desnutrició infantil ja amb un alletament matern deficitari perquè moltes dones no tenen prou alimentació per poder alletar i -a partir dels 3-4 anys- quan ho necessiten pel seu creixement i no tenen res en què alimentar-los, es produeix una important baixada de pes, i tot això ho viuen en un context de terra molt seca on no s’hi pot conrear res, i han de suportar una climatologia que té dos moments punta: l’hivern amb molt de fred i un estiu de molta calor havent de suportar fins a 55 graus de temperatura.

La majoria de les famílies tenen de 6 a 7 infants, on malalties comuns com ara la hipertensió, l’epilèpsia, o d’altres esdevenen cròniques per les extremes condicions de vida, la manca de medicaments i també l’estrès que han de suportar per haver d’aguantar aquesta situació durant tants anys. No tenen ni analgèsics pel més elemental, per això han d’anar a Algèria per comprar els principis actius i, als campaments, han muntat una mena de taller per assolir ells mateixos l’aspirina o el Paracetamol, per exemple.

Pel seu viure quotidià sols depenen de l’ajut humanitari que reben a nivell mundial, un ajut que no sols els és necessari sinó imprescindible perquè no tenen res més. Sols els arriba, un cop al mes, farina, llegum, arròs, oli o sucre… ni productes frescos ni carn ni res… Productes que necessiten molta aigua i la que hi ha no és potable. La manca d’aigua influeix també en la salut de les persones. Al seu campament hi viuen unes 9.500 persones aproximadament i tan sols els arriba una cisterna al mes a cada barri, i les cisternes estan ja molt trencades i velles…

També vàrem parlar de la situació de les dones doncs, quan ja fa uns anys varen iniciar una campanya de contracepció, a banda de no tenir prou recursos per comprar els preservatius, es trobaven amb la barrera de les pròpies costums que, amb l’excusa de la religió, no ho permeten. Ella forma part del Consell de Dones, un càrrec que es renova cada 3 anys per mitjà del Congrés de les Dones, i que tracta de temes com ara la salut de les dones, el càncer de mama, les malalties venèries, la alimentació, però també de política, de solidaritat, de la situació del Front Polisari, d’activisme, en suma..

Igualada va participar de les Vacances de Pau (acollir els seus infants a l’estiu), organitzades inicialment per la Creu Roja però més tarda, a partir del 1997 ja es va constituir la Secció de l’Anoia de l’ACAPS (Associació Catalana d’amics del Poble Saharuí) i més tard el mateix Ajuntament d’Igualada va acordar el seu agermanament amb el campament de refugiats de Macbes, comprometent-se al suport solidari conseqüent. De fet, la seva visita a Igualada ha estat tan fugaç que gairebé no hem tingut temps de rebre-la com cal. No obstant, si ho va fer el regidor Joan Carpi i la plataforma d’Igualada solidària.

La situació política d’avui ha canviat, però la dels refugiats no sols és la mateixa sinó que s’ha agreujat encara més. D’aquí a haver aprofitat el pas de la NINA per Igualada per reforçant encara més els llaços que ens hi uneixen i redoblar els esforços per no oblidar els nostres germans víctimes d’una causa tan injusta que els condemna a malviure fora del seu país, a aguantar que el seu país estigui ocupat i els seus recursos explotats sense que el seu poble legítim en tregui cap profit per la seva supervivència, patint repressió i manca de llibertat i en un estatus d’apàtrida. Mentre, els més petits no han conegut altra cosa que dependre de la solidaritat internacional i, per exemple, l’esperança de ser acollits per famílies en les vacances de pau quan arriba l’estiu. I els més ancians van envellint enmig del desert àrid i eixut amb l’arena com a únic paisatge mentre van deixant enrere aquell bell somni tan albirat, el de que un dia podrien retornar a casa seva i, per fi, poder veure de nou el seu mar…

maribelanoia@gmail.com