Un matí Joel troba a Elvis, el gos de la seva dona mitjà moribund i assedegat. Això li obliga a sortir de casa, alguna cosa que porta evitant des de fa temps. En deixar-se les claus dins, passarà el dia intentant desesperadament tornar a la seva casa, el seu refugi.

Què és casa nostra? Potser aquell lloc on ens sentim segurs, com al cinema. És el que deu pensar Joel, que només surt a l’exterior el dia que Elvis, el gos de la seva dona, apareix mig mort. Comença llavors una odissea urbana que no té res d’èpica i sí molt de patètica, perquè l’única cosa que vol el protagonista és trobar les claus per tornar a casa.

El camí més llarg per tornar a casa és una estupenda sorpresa, d’aquestes pel·lícules tan gratificants que el cinema lliura cada cert temps. Amb una aposta visual molt pensada que acompanya al discurs emocional de la pel·lícula, aquest tros de vibrant cinema funciona, perquè del que s’està parlant és del dolor en cru, reflectit amb intel·ligència en el gust pel petit gest i el rebuig a les discussions òbvies de sentiments. La societat tracta de normalitzar el duel, però de vegades simplement no es pot.

El debut de Sergi Pérez no tracta sobre un home que porta al seu gos al veterinari i es deixa les claus per dins de la seva casa. Tracta sobre què passa quan algú no té forces per seguir, i rebutja l’ajuda que el seu entorn li ofereix.

infoanoia.cat sorteja un pack de dues entrades entre els seus lectors. Per participar només cal enviar un correu electrònic a l’adreça redaccio@anoia.wn03.thegecocompany.com.