¡Cuchibirí, cuchibirí! és la història de part de la rumba catalana –el seu director, Carles Prats, no entra a comparar la que es fa a Gràcia o Hostafrancs- explicada en primera persona, a través d’un dels seus màxims representants: Peret (que ens va deixar un 27 d’agost, ara fa un any). Diuen que la genuïna música urbana de Barcelona és la rumba que va sorgir al carrer de la Cera entre finals dels 50 i principis dels 60 del segle passat. El seu gran creador fou Peret que amb ella va aconseguir un extraordinari èxit, fins i tot internacional. Si bé la figura, la icona de Peret és immensa, el documental fa un retrat coral que compta amb la participació de ‘rumberos’ de tres generacions, començant pels que van gravar discos, també al llarg dels 60, com Josep Mª Valentí ‘Chacho’ i Ramonet, ambdós estretament relacionats amb Peret. Els qui van mantenir la rumba al llarg dels 90, els Chipén (Johnny Tarradellas i Peret Reyes), fins arribar a les noves generacions amb Emili Ferrer ‘Miliu’ i Lady Gipsy. Les diverses entrevistes s’enllaçen amb imatges d’un concert –n’ hi ha preparatius d’altres- multitudinari a les Festes de la Mercè de Barcelona.

Són històries algunes glorioses, d’altres no tant. De molta família i molta amistat. De milions de discos venuts i llistats de ‘hits’ i d’un bon dia dir-nos,… “au, passiu-bé!”. I retirada. També, d’afortunada tornada. ¡Cuchibirí, cuchibirí! és un film d’urgència i amb pocs recursos. Rodat càmera en mà, pel carrer de la Cera, però també a la ciutat de Mataró residia, últimament, l’artista. Que va a la recerca d’un Peret íntim, proper, aquell que explica coses en veu baixa però de manera contundent. Prats fa que el seu film tingui tant d’homenatge al creador de la rumba catalana com de desmitificació, o més ben dit, d’humanització, aportant una imatge de Peret real i perdurable. Reflexionant sobre la seva vida, el seu ofici, la seva gent,… i sense pèls a la llengua. No cal dir, amb aquest estiu tan calorós, que aquest és un film amb molt de ventilador.

Diuen que els grans artistes no moren mai,……. només canvien d’escenari.