“Calaf és una vila molt rica des del punt de vista de les seves tradicions, unes tradicions que no hauríem de deixar caure en l’oblid, i que hauríem de tornar a omplir de vida”. Així Conxita Solà feia una crida a tots els calafins i calafines actuals a recuperar el folklore i les tradicions de la vila, que en els darrers temps s’han anat arraconant. En aquest sentit Solà va fer referència a la Metradansa de Calaf, una peça de caire religiós, la música de la qual és pròpia del municipi. Conxita Solà va proposar tornar a revifar aquesta dansa. Va llançar com a idea fer-ho dues vegades l’any: per la festa Major d’Hivern, a l’interior de l’església, i per la Festa Major d’estiu, a la Plaça Gran. També va exposar quina seria la seva proposta de coreografia, instrumentació, vestuari… Tot amb l’objectiu de recuperar el sentit de la dansa: “la col·lectivitat i el sentit de poble”.

Com la Metradansa, Conxita Solà va parlar del Ball del Gemec i del Ball de l’Esgarrapada, dos balls que tenien lloc per Carnestoltes i que es van ballar per darrera vegada l’any 1987.

La ponent va va suggerir que la idea de gravar un CD amb aquests temes per poder treballar-hi a les escoles i per ajudar a conservar aquest patrimoni cultural de la vila.

A banda de les tres danses de Calaf, Conxita Solà va parlar de les cançons tradicionals recollides en el Cançoner Popular de Catalunya l’any 1923 per Pere Bohigas i Josep Barberà. Solà va enumerar, i també interpretar, algunes d’aquestes cançons de temàtica diferent: des de cançons de bressol a cançons de segar i batre, passant per temes relacionats amb els amors i els desamors.

La conferenciant va dedicar un altre capítol a les tradicions perdudes, recollides al Costumari Català de Joan Amades. En aquest sentit va parlar de la trobada de garbers que es feia al municipi, i del ball que feien, i també de la tradició d’agenollar-se a la creu de terme de Conill, últim punt des d’on es divisen les muntanyes de Montserrat, per donar gràcies i per pregar.

En un altre ordre de coses va parlar de la tradició genuïna d’anomenar “Colometa” al tronc que a la majoria de municipis de Catalunya anomenen “Tió”. Solà va repassar diverses versions de la cançó en funció dels diferents domicilis on es canta, i que tenen en comú l’inici: “Colometa caga torrons, d’avellanes i pinyons”. Conxita Solà va parlar de la conveniència de conservar aquesta nomenclatura genuïna, que s’està perdent entre les noves generacions.

Finalment la ponent va fer referència als cuplets per a casaments i per a altres celebracions, que s’han cantat tradicionalment a Calaf, tot i que cada vegada menys. Aquests cuplets segueixen la mateixa melodia que els dels pastorets però amb lletres personalitzades per a cada ocasió. Solà també va fer esment a les cantarelles de carrer recuperades a partir de la pròpia experiència personal, o a través de familiars i amics que les hi havien cantat. Així va enumerar cançons que usaven drapaires, venedors ambulants, o els infants, quan per exemple sortien al carrer quan plovia, i cantaven una cançó per celebrar-ho.

La sala de fusta del Casal de Calaf va quedar plena per escoltar la conferència de Conxita Solà, que va comptar amb la col·laboració de Jaume Fonoll.