Marc Ollé Bernades aconsegueix la plata a l’exigent Everest Trail Race (ETR). L’ETR és una cursa a peu, per etapes, amb llibertat de ritme i d’autosuficiència pel que fa a material tècnic. Durant els sis dies que dura la prova, els corredors han de superar una distancia aproximada de 170 km. i un desnivell acumulat, positiu i negatiu, superior als 26.000 m. Cada participant ha de carregar amb el seu equip personal i el material obligatori, segons especifica el Reglament de la prova.
La ETR es desenvolupa a l’Himalàia (Nepal) i específicament a la zona del Solukhumbu, entre els 2.000 i els 4.100 metres d’altitud. S’estructura en sis etapes d’aproximadament 25 km., 26 km., 30 km., 27.5 km., 32 km, i 30 km., respectivament, i desnivells acumulats diaris (+ / -) que poden anar dels 3.600 als 5.400 m. Sens dubte, es tracta d’una carrera exigent i amb un elevat component d’aventura, apta per a tots aquells que vulguin posar a prova les seves capacitats tant físiques com psíquiques, en un entorn irrepetible. La ETR és una carrera amb llibertat de ritme. És per aquest motiu que hi tenen cabuda tant atletes d’elit com marxadors de muntanya amb una bona condició física.
L’ETR no és una prova en autosuficiència alimentaria. L’Organització és la responsable de l’alimentació i avituallament, tant al llarg del recorregut com en els campaments en cada final d’etapa. L’apartat d’autosuficiència queda únicament reservat al material tècnic d’ús personal i material obligatori (sac de dormir, roba d’abric, gorra, manta tèrmica, etc., que ha de ser transportat pel corredor durant la prova, havent de tenir molt en compte la relació pes del material escollit i les baixes temperatures que es donen a la zona. Aquí cada corredor escull la quantitat de material addicional pel confort i no passar fred durant les hores al campament però tenint clar l’increment de pes i volum de la motxilla.
El paisatge és sens dubte un dels protagonistes principals: Everest, Lhotse, Ama Dablam, Tamserku, Kangtega, Makalu, Kanchenjunga … són també actors de primera fila i alhora un estímul per a tots nosaltres. La visió dels colossos de l’Himalàia és un valor afegit a la pròpia carrera.
La prova és tot un repte, tant per a corredors com per la pròpia organització. Només pot accedir-se a la zona a peu, tal com ve fent tradicionalment pels seus habitants Sherpes, Rais, Tamangs, etc., que conformen la població del Solukhumbu i que seran els diaris espectadors i col·laboradors de la prova, braç a braç amb l’equip de comissaris de carrera, equip mèdic, cronometradors, equips de logística, cuiners, direcció de carrera, etc.
«Poder ser aquí per mi és un regal, em prenc aquesta cursa com una experiència sense competivitat, sóc novell en aquest tipus de curses i vinc a gaudir al màxim d’aquesta aventura i l’Himalàia», explicava Marc abans de la cursa.
En aquesta edició Marc aconseguia un segon lloc absolut, i un segon lloc en totes les etapes, excepte l’etapa cinc on es feia amb la victòria davant l’experimentat corredor nepalí, Suman.
«Tot i venir a gaudir de l’experiència, la prova em portava a estar a uns temps molt a prop de l’experimentat Sherpa, passades dos etapes sorprenentment vaig quedar-me a menys de 4min del corredor local, i vaig decidir augmentar el ritme a l’etapa 3, on vaig fer una etapa juntament amb el Suman i finalment l’etapa 4 vaig aconseguir fer-me en la victòria. Malauradament, en l’etapa 5 després d’un dia de diarrea vaig tenir un mal d’altura molt fort i em va portar a marejos que em van fer perillar la meva integritat física. Va ser en aquesta etapa on ja vaig perdre 19min respecte el Sherpa i ja s’escapaven les opcions de victòria. Finalment, l’etapa 6 vaig decidir prendre’m-la amb calma i poder gaudir dels espectaculars paisatges des de Tengboche fins a Lukla ja que la 2a plaça estava assegurada al tenir gairebé 2h d’avantatge respecte el tercer classificat, també corredor català Gerard Morales», descrivia Marc. Marc afegia: «No em creia que tot i estar ja fora de temporada, portar material conservador i ser la primera vegada podia estar tant a prop del corredor nepalí que ja ha guanyat a corredors com Luís Alberto o Miguel Heras. L’experiència d’haver-la fet un cop abans és molt important per tots els factors però sobretot conèixer el traçat i les valls per una millor orientació la pròxima vegada degut a la manca de marques en gran part de les etapes i facilitat de perdre’s. Segur que tornaré, he passat 6 dies molt intensos, he après molt i l’organització ha estat excel·lent en tots els sentits, córrer a més de 4000m davant de l’everest, Lhotse, Ama Dablam, Nupse, etc és un espectacle».